El revisionisme de Putin
El Kremlin planteja la crisi amb Ucraïna com una qüestió de seguretat nacional i de respecte per la sobirania de Rússia. Putin considera que l’Aliança Atlàntica, o Occident en general, no respecta les seves principals demandes: frenar l’ampliació de l’OTAN, cancel·lar el desplegament de forces prop de la frontera russa i retornar els efectius de l’OTAN a les posicions del 1997, quan es va signar l’acta fundacional de les relacions entre l’Aliança i Rússia. L’escalada no sembla tenir a veure amb els 130.000 efectius russos desplegats a la frontera els últims dies, amb l’amenaça a la sobirania d’Ucraïna i els ciberatacs que fa dies que pateix, o amb la política d’ingerència que el Kremlin exerceix sobre el que considera el seu “espai d’interès vital”. Tampoc amb les ocupacions i incursions prèvies a Crimea i el Donbass.
Com a plantejament diplomàtic, no se li pot negar a Putin certa perícia. Obliga els Estats Units, la UE i l’OTAN a negociar partint d’unes demandes inassumibles. La sobirania d’Ucraïna i la lliure elecció de les seves aliances deixen de ser centrals. En cas de conflicte, la responsabilitat no recauria sobre qui exerceix una pressió insuportable sobre els veïns, sinó sobre qui defensa l’ordre de seguretat a Europa, vigent des de la signatura de l’acta de Hèlsinki el 1975 durant la Guerra Freda.
En cas d’avanç en les negociacions, el punt de partida no seria la preservació d’aquest ordre, sinó el nou marc establert per Putin per revisar les “imposicions” d’Occident. Mentrestant, passen a un segon pla les debilitats internes de l’economia russa i la creixent repressió de l’oposició i la societat civil, ja que les amenaces exteriors i el somni de la Gran Rússia esdevenen objectius més urgents.
Subvertir l'ordre internacional de la post Guerra Freda
Amb perícia o no, la Rússia de Putin actua com a potència revisionista. L’ordre a subvertir és el mateix que, anys enrere, va permetre a Alemanya normalitzar relacions amb l’Europa de l’Est i l’URSS mitjançant l’ostpolitik. O que progressivament va incloure Rússia a l’ordre internacional de la post Guerra Freda, primer a través de préstecs i ajudes i els 2000 amb la creació del G-8. També és l’ordre que, fins ara, ha permès estrènyer les relacions comercials i energètiques de Rússia amb la UE. O que ha fet que països com França es decantin per resetejar les relacions amb Rússia.
El revisionisme de Putin neix de la gran transformació a què està subjecte l’ordre internacional, i que té en les relacions geopolítiques confrontacionals i de suma zero la seva expressió més radical. És un revisionisme de les normes, polítiques, institucions i idees que han dominat el món de la post Guerra Freda. Potències com la Xina o Rússia evoquen, amb raó, els repetits excessos dels Estats Units i Occident en aquest ordre, però alhora supediten l’estabilitat internacional a una nova política de blocs i d’esferes d’influència.
En aquest context, és natural que Putin no consideri la UE un interlocutor vàlid. Prefereix dividir i vèncer, mentre espera negociar bilateralment amb Washington i algunes capitals europees. Per a la UE, tota política exterior revisionista hauria de traduir-se en un alt cost per a aquells que la fomenten. La divisió interna dels europeus, ja sigui per motius econòmics, energètics o de protagonisme nacional, contribueix a la irrellevància d’aquells que Putin ja vol irrellevants.