Revisitant el ‘Procés al turisme’, de Bartomeu Bennàssar

Fa gairebé ja un quart de segle que el felanitxer Bartomeu Bennàssar, un dels pensadors més lúcids i punyents de la nostra contemporaneïtat, va escriure Procés al turisme (Lleonard Muntaner, 2000), un llibre que he revisitat aquests dies, després de parlar-ne amb ell. El debat sobre el turisme i els impactes del model, positius i negatius, no és nou en absolut, i en aquest llibre-arxiu Bennàssar no només s’hi recrea, des d’una mirada teològica i humanista, sinó que l’acompanya de nombrosos documents, molts d’ells inèdits, produïts en cercles d’església de base, o en organitzacions socials diverses –en alguns moments encara clandestines, als 70–, fins i tot algunes comunicacions i pronunciaments d’autoritats com ara el bisbe auxiliar durant la transició democràtica, Teodor Úbeda.

El mateix nom del llibre ja era i és un atreviment: passar de parlar del “procés del turisme” al “procés al turisme”, és a dir, l’exercici de sotmetre la indústria per excel·lència a judici des d’una mirada ètica fonamentada en el respecte a la dignitat humana. Perquè només faltaria que per molts llocs de feina que el turisme hagi creat, i fortunes particulars hagi permès amassar, no es puguin revisar també les seves ombres. L’economia sempre ha estat, és i serà política, per molt que els economistes neoclàssics s’hagin afanyat a suprimir l’adjectiu que la definia com una activitat que hauria de vetlar per satisfer les necessitats de la polis.

La polis ha estat substituïda així pel mercat, creant una economia deshumanitzada i deshumanitzant, basada en normes vestides de fórmules matemàtiques i previsions massa sovint sustentades en creences, i no pas en evidències. Aquest és un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció rellegint el llibre de Bennàssar: com de molt hem retrocedit en el debat social i polític que qüestionava allò que hauria de ser obvi, que l’economia ha de servir el poble i no al revés. “Crec que el mal que és a l’arrel de tots els problemes humans que planteja el turisme a la nostra província es pot identificar així: ens hem deixat enganar pels postulats d’un materialisme a ultrança, fruit de la concepció neoliberal del guany, el lucre i el consum”, clamava (textualment) el bisbe de Mallorca el 1974. O el de Menorca, Miquel Moncadas, que cridava a atendre “la situació depriment del submon hoteler, les anomenades ‘víctimes’ del turisme” fins i tot abans, el 1970.

El qüestionament de Bennàssar al turisme es fa en quatre vessants que ens tornen a connectar de ple amb els debats d’avui: el turisme de masses, la immigració, la marginació social i el medi ambient. Tots formen part de la mateixa roda de molí que és el turisme tal com ha estat parit a les nostres Illes. Perquè no es tracta de negar-lo, sinó justament de tenir present que el turisme pot ser alhora un dret universal que ens pot nodrir d’oci i cultura, i una maquinària d’explotació de les persones i el territori de manera intensiva. “Un fenomen que en quinze anys (1960-1975) ha trastornat Mallorca més que diversos segles”, deia ara fa cinc dècades Bennàssar. Un fenomen que no s’entén, paradoxalment, al marge d’un dret laboral anomenat vacances, en el context occidental. I que en la manera particular en què s’ha desenvolupat a les nostres Illes, ha aconseguit ‘balearitzar’, també, les nostres vides, convertint-nos en el que el felanitxer en diu “subjectes light” d’una societat buida, o buidada com més ens omplim de turistes.

Quan esperam els primers ‘resultats’ de l’anomenat Pacte per la sostenibilitat convocat pel govern de Margalida Prohens, trob a faltar en els debats, sobretot per part de qui hauria de liderar un procés vertaderament transformador del turisme, aquesta més que necessària mirada ètica i moral al que representen l’activitat turística i els seus impactes. La concepció del turisme com una qüestió purament de negoci, per damunt de qualsevol altra consideració, no només ens empobreix després d’haver-nos convertit en una societat turistitzada, sinó que condemna al fracàs qualsevol procés que vulgui canviar l’estat actual de coses pensant en el benestar de la majoria i en el territori tan irrepetible com castigat en el qual habitam.

No es tracta de la viabilitat i la sostenibilitat del turisme, sinó de la nostra viabilitat i sostenibilitat com a societat, on el turisme ho ha arribat a impregnar tot. Crec que ara per ara els tirs van per un altre cantó, i m’agradaria que no fos així. En tot cas, sí que tenc clar que el turisme hauria de ser la palanca que permetés avançar cap a una altra societat, millor i més justa. Quan les (im)pertinents reflexions i referències compartides per Bennàssar es posaven damunt paper, arribàvem al primer milió de turistes. Enguany en superarem la vintena, la qual cosa vol dir que som vint vegades més XXXXX (posau l’adjectiu que considereu). Comença a ser hora de passar a l’acció.