Revista de tòpics

1. Diàleg. El soroll va per barris, però la idea d’un canvi d’etapa es va imposant. Cadascú ho llegeix a la seva manera: uns parlen de distensió, altres diuen que el secessionisme aplana el camí a Sánchez, alguns s’indignen amb Junqueras per haver dit el que és evident, que la via unilateral no és ara mateix transitable, i altres posen el crit al cel per la "traïció" de Sánchez. Però el fet és que tres anys i mig de ressaca són molts i que les dinàmiques socials acaben fent bellugar les coses. El tauler s’havia de moure. De què servirà? Ja ho veurem. De moment, la paraula és diàleg. Però no perquè la repetim les coses aniran més bé. Acció.

És cert, el diàleg és la via per resoldre els conflictes en democràcia. Però s’han de donar algunes condicions si no es vol que sigui un conjunt buit i tot acabi anant pel pedregar. La primera és el reconeixement mutu, que evidentment passa per acabar amb la repressió. I, en aquest sentit, l’indult és un primer pas. Un gest que, com s’ha vist, irrita la dreta espanyola, que ha posat el crit al cel contra el “vendepatrias” Sánchez, i una part important de l’independentisme que aposta per l’amnistia o res, que ara mateix és garantia de quedar-se amb res. Perquè les coses avancin l’indult és un començament que la mateixa dinàmica del diàleg hauria de fer completar. I la segona condició per a la credibilitat del diàleg és que es passi aviat de la paraula a la negociació. Està molt bé parlar, però la xerrameca s’esgota si no hi ha resultats i no fa més que augmentar els greuges i la tensió. La tercera condició és que totes les parts siguin conscients que han de fer concessions. I no és evident.

Tanmateix, quarta condició, perquè els resultats siguin efectius es necessita que els actors principals de cada bàndol s'hi sentin implicats. I aquest és un dels hàndicaps de la situació actual: la dreta espanyola hi està en contra i ha fet de qualsevol acord un pecat de lesa pàtria. I a Catalunya una part important de l’independentisme ha mostrat la seva frustració i no sembla disposada a aplanar el camí. Encara que si es fessin passos significatius no li quedaria més remei que virar. Conclusió: hi ha un camí a explorar. Però Sánchez ha de ser conscient que amb obrir-lo no n’hi ha prou. I tots sabem que és hàbil en enunciar la potència (i donar-hi volada mediàtica) però li costa passar a l’acte. En tot cas, els actors del diàleg se la juguen i si no surt ho pagaran. I, en lloc de recuperar cohesió, el país quedarà més esquinçat.

2. Turisme. L’altra moda del debat públic a Catalunya és el turisme com a mesura de totes les coses. És el criteri que es posa en primer lloc tant quan es parla d’infraestructures, com de cultura, com de transformació de la ciutat de Barcelona. ¿El nombre de turistes com a horitzó absolut del nostre temps? Està molt bé que vingui molta gent (i no només turistes), està molt bé que Barcelona i Catalunya tinguin poder d’atracció i la gent vulgui venir (però no només de pas sinó també a estudiar, a treballar, a inventar, a viure, que seria el vertader signe que la ciutat i el país van endavant), però fer del turisme horitzó absolut del nostre temps em sembla un despropòsit: perquè disminueix els objectius de la capital i del país i ens col·loca en un risc que ja vam viure amb la construcció: la dependència de l’economia d’un sol sector. Quan aquest sector falla, tot va avall. No és casual que el pes del turisme a l’economia sigui menor a França (7,3% del PIB al 2019), malgrat tenir més visitants, que a Espanya (12,4%) i a Catalunya (12%). Parlem menys de turisme i més de models de renovació. Barcelona, ja ho he dit altres vegades, té una gran oportunitat de rellançament com a ciutat sostenible de dimensions humanes. I no cremem energies en focs d’encenalls quan cal posar-les totes en fer projectes que atreguin el món posant els ciutadans per davant, és a dir, millorant el país.

Josep Ramoneda és filòsof