Revoltes

Una fan iraniana amb una samarreta en record de Mahsa Amini.
05/12/2022
3 min

Pressió. El règim de l’Iran ha començat a especular, entre els gestos i l’ambigüitat. Les declaracions del fiscal general iranià sobre una suposada abolició de la policia de la moral, responsable de la mort de Mahsa Amini el 22 de setembre passat, és un símptoma, més que un canvi real. La llei segueix sent la mateixa. La duresa repressora del règim, també. L’anunci oficiós de la dissolució del cos de vigilància dels codis dictats no canvia, però, la vigència i el poder d’una dictadura ultraconservadora, que segueix dempeus. Però, tanmateix, alguna cosa es mou. Els equilibris de força dins el règim –la tensió entre els aparells de seguretat i el poder religiós– estan sota la pressió del carrer.

Especular amb el final d’aquesta policia de la moral és no entendre que la protesta fa temps que ha depassat la reivindicació contra la imposició estricta del vel o el control de la vestimenta de les dones. És un crit pels drets. Una contestació directa del règim i del mateix líder suprem, Ali Khamenei, responsables últims dels 450 civils assassinats i les 18.000 persones detingudes durant aquestes manifestacions, segons xifres de les organitzacions de drets humans.

Força. Les protestes de l’Iran són una lliçó de coratge i de tenacitat, però també un exemple de la transformació que han viscut les mobilitzacions en l’última dècada; d’allò que les ha fet més sorolloses i més extenses, però també més febles a l’hora de forçar canvis.

Les protestes són cada cop més horitzontals. S’estenen i amplifiquen a través de les xarxes socials. La hiperconnexió facilita la rapidesa en la difusió de les imatges, la construcció i força dels missatges i els eslògans més simbòlics, l’intercanvi entre els qui protesten als carrers i les diàspores que es mobilitzen des de fora de l’Iran.

Però aquesta horitzontalitat també fa que, moltes vegades, faltin lideratges que empenyin, coordinin i prenguin la iniciativa. Una situació que ja es va viure en les últimes mobilitzacions al Líban o a Algèria, que van prendre els carrers amb força, farts de la corrupció i de l’encariment dels preus, però que van acabar fonent-se sota les exigències dels confinaments i la falta d’organització i estratègia política. 

La memòria d’aquell final del 2010, quan la immolació d’un venedor ambulant a Tunísia va acabar portant a la caiguda d’un règim corrupte, en un context explosiu que es va estendre per tot el nord d’Àfrica, és avui molt llunyana. El retorn de Tunísia a l’autocràcia sembla tancar aquell cicle democratitzador. Però els motius per a la revolta encara hi són, i la situació explosiva de l’economia i la corrupció, també.

Malestar. Des de l’inici de la guerra a Ucraïna, els preus al Líban s’han encarit un 162% i a l’Iran més d’un 40%. A Beirut, recentment, s’han viscut intents d’atracaments bancaris de gent desesperada que el que vol és recuperar els seus diners. La creixent desesperació del poble libanès davant l’empitjorament d’una crisi econòmica que fa temps que ofega el país torna a escampar el temor d’un malestar creixent. El mateix passa aquests dies, altre cop, a Algèria o Egipte. La crisi alimentària castigarà els més febles. Altre cop, els joves tenen les eines i els motius per a la revolta.

stats