A la revolució, en cotxe (1974)

De la crònica de Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003) a Tele/eXpres (14-V-1974). Traducció pròpia. Dilluns farà mig segle de la publicació d’aquesta peça de Vázquez Montalbán sobre la Revolució dels Clavells a Portugal. La cobertura informativa d’aquell episodi històric la va fer pel mateix diari el també periodista enviat especial Xavier Roig (Barcelona, 1946), autor del llibre “Portugal, la muerte de un fascismo”.

[...] Tres dels pilars sobre els quals s’aguantava la dictadura portuguesa salazarista han actuat amb molta intel·ligència a l’hora de canviar de camisa en plena Revolució dels Clavells: l’exèrcit, l’Església i l’empresariat. Mentrestant, un dels esports predilectes dels periodistes és anar a la presó de Caxias per fer reportatges sobre la sòrdida masmorra, ara ocupada per membres de la PIDE. Les cues de familiars de presos antisalazaristes han estat substituïdes per cues de familiars de la PIDE. Els inquilins no es volen deixar fotografiar i es giren d’esquena a la càmera o es tapen el cap amb qualsevol cosa que tinguin a mà. La PIDE és el tema normal de conversa. Premsa, ràdio i televisió s’han convertit en plataformes de revelacions de tots els excessos comesos per la policia política del salazarisme. Fins i tot es va considerar la possibilitat que aparegués davant la televisió una dona exvíctima de la PIDE, mostrant la geografia del seu cos nu ple de cremades de cigarrets. L’espectacle era massa fort i es va optar finalment per no transmetre’l. [...] El moment actual, gairebé quinze dies després de l’esplèndid Primer de Maig portuguès, segueix caracteritzant-se per l’expectació. Els sindicats i els mitjans de comunicació s’han convertit en els bastions progressistes més ferms, amb el suport total de la Junta Militar i del Comanament d’Oficials, el poder del qual segueix essent més factual que el dels mateixos Spínola o Costa Gomes. Tan factual que no se silencien manifestacions com aquesta: “Si Spínola o Costa Gomes traeixen aquesta revolució, en farem una altra”. Una de les característiques d’aquests joves oficials és l’accessibilitat i una altra, l’antivedetisme. És tan fàcil parlar amb ells com difícil que et donin el seu nom. No som vedettes, com Spínola o Costa Gomes, que per això hi són. Admirats i desconeguts, els joves oficials segueixen essent la clau de la situació, perquè el poder és seu. A aquest poder armat cal sumar ara els poders representats pels nous sindicats i els mitjans de comunicació que respiren progressia pels quatre costats. Paco Ibáñez, Patchi Andión i la Nova Cançó Catalana estan presents a la ràdio i a la televisió, i això mateix pot dir-se de polítics i intel·lectuals demòcrates espanyols que arriben a Portugal moguts per l’eslògan “La primera revolució a la qual podem anar en cotxe”. Si el turisme evasiu era una de les primeres fonts d’ingressos del Portugal feixista, el turisme polític ve a substituir-lo en el Portugal democràtic. Des d’un enviat especial de l’ONU fins al professor Enrique Tierno Galván [un referent del socialisme marxista], passant pel dibuixant Siné [un fundador de Charlie Hebdo], els hotels s’omplen de voyeurs de la llibertat, si bé tampoc no falten misteriosos sers que escolten tot el que poden i miren de reüll amb especial dedicació.