La revolució d’Es Rafal
L’emblemàtic edifici Es Rafal a sa Pobla, construït originalment el 1820, confronta amb la placeta de l’església parroquial. És un espai privilegiat i ple d’harmonia, alhora que està carregat d’història de la nissaga dels Siquier –descendents de Búger–. Aquesta era una família benestant, propietària de terres de cultiu. Però el que m’agrada recordar és que Es Rafal ha estat una casa de músics, compositors i organistes. Qui vulgui aprofundir en el tema cal que cerqui la biografia i l’obra de Pere Siquier i Pizà (1858-1942) i del seu fill Joan Siquier i Pons (1887-1968). A Joan Siquier el vaig conèixer quan jo era infant, li dèiem es Rafalero, ens semblava un personatge d’una altra època, i ho era. Després, l’edifici va estar tancat un bon grapat d’anys fins que el 2011 va obrir les portes com a Biblioteca Municipal.
Fins fa quatre dies, jo pensava que les biblioteques tenien com a missió principal el foment de la lectura, però no, els espais i usos de les biblioteques han sofert un canvi radical en els darrers anys. Després de conèixer l’actual bibliotecària, na Malena Tugores Dalmedo, he vist que la cosa és més complexa, diria fins i tot interessant. Fa uns mesos que a Es Rafal vaig participar en una biblioteca humana amb el rerefons d’implicar-hi persones d’altres cultures i països. Amb aquesta activitat vaig sospitar que a Es Rafal passava qualque cosa innovadora. Sembla que la pandèmia –malgrat que quasi ja no la recordam– ha trencat les dinàmiques clàssiques a les biblioteques i ens ha deixat un abans i un després. El coneixement ha donat pas a la saviesa. Hem passat d’un ús estrictament cultural i d’estudi a un nou espai social. Na Malena ho té molt clar: ens cal adaptar-nos, les realitats i els usuaris han canviat, per tant nosaltres també hem de canviar. I no es refereix només a les noves tecnologies, i la transformació que ens ha dut, hi ha molt més.
La revolució d’Es Rafal va començar quan na Malena va oferir la possibilitat de fer tallers diversos, cercant aliances amb els usuaris per crear una comunitat. Una comunitat d’implicació, gairebé autogestionada en el seu propi ús. Fa uns dos anys que na Sana, na Halima, na Zoor i na Fatima, que tenien entre disset i vint anys, es presentaren com a voluntàries per aidar na Malena a fer el canvi. Cada horabaixa les velles parets que un dia escoltaren Wagner, Beethoven i Chopin eren testimonis del naixement d’uns vincles i d’una història amb relat, que les transformaria a elles i la resta d’usuaris.
En Rayan era un jove conflictiu. Es passava els capvespres al carrer sense saber on fer l’ou. Ara, els capvespres va a Es Rafal, ha resultat ser força intel·ligent, fa els deures de l’escola i ajuda els més petits quan li ho demanen. El saber conviure i el compartir dona millors resultats que l’expulsió contínua. Els mestres d’en Rayan ja s’han adonat del canvi i en volen saber més, d’allò que s’està cuinant. No és casualitat que les escoles participin majoritàriament en els tallers d’Es Rafal.
Na Malena ha treballat molts d’anys dins el món de l’esport, i en l’actualitat estudia el grau d’Educació Social a la UIB. Amb les seves petites passes i la seva implicació ha aconseguit sortir del rol del silenci, del préstec de llibres i revistes que ja ningú demana. Avui en dia Es Rafal s’ha convertit en un referent dins la xarxa de biblioteques. Com ho fas?, li demanen.
Mentre parlava amb ella han sortit alguns petits conflictes entre els joves usuaris. Han parlat entre ells a un espai concret i s’han fet propostes per a la resolució. Fa tres anys que no necessiten personal de seguretat, no els cal. Les mares magrebines entren amb normalitat al centre, abans era impensable; fins i tot una d’elles fa un taller de manualitats als més petits. Aquests, el mes petits, empren la planta baixa, els qui fan ESO tenen la primera planta i els qui fan batxillerat van a la segona, perquè el silenci és més estricte i poden estudiar amb més comoditat. Als contacontes, els infants magrebins no hi tenien cadira, era difícil gestionar la seva assistència amb el tiquet IB. A la darrera sessió ja eren meitat i meitat entre autòctons i immigrants.
Sense perdre de vista la incentivació a la lectura. Enguany ha entrat un projecte –el Maria Moliner– d’àmbit estatal. Es Rafal s’ha convertit en un espai d’aprenentatge i d’ inserció social. Treballen conjuntament amb l’associació Pa i Mel, i amb el CEPA Joan Taix. Als matins, na Silvia –professora d’aquest centre– empra Es Rafal per fer les classes a dones nouvingudes i que tenen dificultats amb l’idioma o per entendre com funcionam i vivim aquí. Han creat un espai segur.
Mentre m’explica que els centres bibliotecaris han de caminar cap a la sostenibilitat i que han treballat els punts de l’agenda 2030, li deman si és conscient del que està fent i, amb somriure tranquil, em respon que una mica sí, però que al principi tot era intuïtiu i per la necessitat d’evolucionar i de cercar respostes a una situació que era difícil. Hi va haver un moment en què Es Rafal semblava un camp de batalla, més que un centre cultural o social. L’ autoritat per se no funcionava, i cridar, molt menys.
Després de la visita vaig sortir a la xafogor del carrer. Els mateixos joves tancaven les persianes d’Es Rafal, saben que formen part d’una cosa que els fa sentir bé i que els ajudarà a créixer. Pensava que els poblers tenim molta sort de tenir na Malena, na Sílvia, Pa i Mel. També de tenir obertes les portes d’Es Rafal.
Les persones són les protagonistes de les revolucions, però a vegades només ens cal una de sola. N’hi ha prou de creure en allò que vols fer...
