La revolució pendent
Aquesta setmana m’han donat un premi. #FonsDArmari, el programa que present i dirigesc des de fa un any a IB3 Ràdio, ha estat guardonat amb una Menció de qualitat a la inclusió als premis de la Ràdio Associació de Catalunya. Aquests guardons es lliuraven dijous vespre i el meu company Joan Cabot i el seu #Aire, una petita joia antropològica que cada setmana condensa en poc més d’una hora de bona ràdio, també ha estat creditor d’una Menció al millor programa. Com als Ondas o als Oscars, una part important d’aquest tipus de cerimònies són els parlaments que hom fa quan recull el premi. I en Cabot, quan va pujar a l’escenari al qual minuts després ascendiria una #Grande com Mònica Terribas, va regalar-nos una veritat lapidària que no deix de repetir-me una vegada i una altra des que va dir-la: “escoltar és revolucionari”. Ell apel·lava a l’esperit del seu programa en què cada set dies recull el patrimoni oral que perdrem per sempre si no ens espavilam i començam a empotar-lo. Però aquest axioma, com les grans frases que han passat a la Història, transcendeix més enllà de l’objectiu primigeni.
“Escoltar és revolucionari”, emperò és la nostra revolució pendent. Vivim en una societat interconnectada pels quatre cantons i per contra estam més sols que mai. Tothom i totdon llança bòtils de nàufrag amb missatges d’auxili a la globosfera, però ningú es molesta a escoltar els SOS que alhora ens arriben perquè estam massa ocupats llepant-nos les ferides. Algoritmes misteriosos saben més dels nostres desitjos més pregons que les nostres parelles. Discutim però no escoltam. Intentam convèncer i no escoltam. Feim veure que sentim empatia, però no escoltam. I les xarxes socials ens en donen mostres dia sí dia també d’aquesta revolució que encara tenim tots pendent.
Kiko Rivera, o “mi pequeño del alma con piel de canela”, com li cantava sa mare quan el feia pujar sobre els escenaris, ha deixat la música perquè té depressió. El DJ ha fet un comunicat via instagram en què explicava als seus seguidors que la malaltia invisible no el deixava continuar sobre els escenaris. Quan algú mor o està malalt, se’ns sol desenvolupar un mecanisme d’identificació que ens provoca solidaritat i empatia perquè sabem que ell podríem ser nosaltres i això ens esparvera. Excepte si ets Paquirrín. Feia temps que no és conjuminava tanta mala hòstia i menyspreu per allò més bàsic com el que hom ha pogut llegir al #Timeline d’aquest jove. Tots sabem que no és David Guetta ni Alejandro Sanz però té dret a existir. Un jove de 30 i busques avisa que ho deixa tot perquè la vida li pesa massa i l’únic #Imput que rep és la mofa generalitzada d’un grup d’imbècils que es comptabilitzen per milers el missatge dels quals és que ja feia temps que s’hauria d’haver retirat. El creador de “Quítate el top” no passarà a la posteritat com el nou Mozart, emperò té una dignitat que ningú no té dret a trepitjar des de l’anonimat i la despreocupació que dona un perfil de twitter.
Encara és fresca a la nostra memòria la mort d’Avicii, un al·lot que ho tenia tot però que va decidir llevar-se la vida amb el vidre d’una cervesa. Tothom ha planyut el DJ suec quan ja era massa tard. El desbarat final ha remogut la consciència global, però quan ja no hi havia remei. Quants de crits d’auxili no degué fer i no foren escoltats? Com a societat, ens hem acostumat als finals truculents i només reaccionam quan ja no hi ha res a gratar. És la nostra revolució pendent.
Sé que aquesta setmana tocava parlar de la rendició d’ETA i del tractament miserable que n’han fet alguns mitjans i alguns polítics, de l’assetjament que han patit els professors de Sant Andreu de la Barca, del tancament del Megasport o que la hipotètica reforma del codi penal, arran del cas de la Manada, serà assessorada per 20 homes i 0 dones. Però hi ha vegades que una frase et suscita massa preguntes i has d’estirar aquest fil. “Escoltar és revolucionari”. I jo afegiria que terapèutic. Comencem ja amb aquesta revolució.
