Entre canapè i canapè, copa de cava a la mà i en espera de la campana que avisa que el segon acte de l’òpera està a punt de començar, la selecta multitud es manifestava escabellada pel resultat de les eleccions presidencials nord-americanes. Un guarà arribarà a la Casa Blanca votat per milions de primaris ciutadans que es mostren indiferents a les bombolles del cava i a la dificultat d’una bona ària: imperdonable. Es creien viure en un món que havia garantit els valors del progrés, entès com una simbiosi entre l’avançament en els drets democràtics i l’accés general a la cultura, i de cop descobriren que no era així o que, almenys per a una majoria de votants de l’anomenat Occident, eren valors que havien fluctuat a la baixa, al mateix temps que ho feia el de la força del seu treball. Des del confort dels centres culturals (i polítics, i econòmics, i universitaris, i...) quedaven lluny els renous del malestar, del renec provocat pel descobriment de la gran mentida. Tan lluny que, fins i tot quan evidències feien eco en despatxos d’acer inoxidable i metacrilat, es consideraren cacofonies d’un passat penjat de l’èter. Però la gran mentida no era una teoria o un discurs, sinó la realitat d’un ampli grup social que havia muntat alegre en l’ascensor social i que, embossat a dins, el descobrí rovellat i en caiguda lliure. No gaudiren mai del cava, ni de l’òpera ni de la dificultosa senzillesa d’un Miró, però els hi consentiren a les èlits a canvi de feina per als fills i un televisor cada vegada més gran. Potser saben que també és mentida la nova promesa que han votat, però els alegra pensar que als portaveus de la vella se’ls ennuegaran els canapès i el cava els farà mala via.