El ridícul d'Enric i Meghan
Netflix ha estrenat la docusèrie Harry & Meghan, en què el príncep Harry i la seva esposa, l’actriu Meghan Markle, es rescabalen dels disgustos provocats per la Corona britànica. Fan servir les càmeres per exorcitzar els traumes patits. De moment, s’ha emès la primera part del drama amb tres capítols d’una hora. Aquest dijous se n’oferiran tres més per tancar una producció que és pura xafarderia carrinclona. Les llàgrimes dels ducs de Sussex són l’únic que nodreix la docusèrie, que comença amb una advertència absurda: “La família reial s’ha negat a comentar el contingut d’aquesta sèrie”, diu un rètol abans de començar.
Harry & Meghan no només és cursi, ridícula i afectada. És una farsa que pretén manipular emocionalment l’espectador a través de recursos narratius subtils però lamentables. Els ducs s’aixopluguen en una suposada ètica que després grinyola.
L’enganyifa del videodiari. La sèrie inclou, a l’inici, uns antics vídeos privats gravats amb el mòbil per Enric i Meghan. Asseguren que un amic els va aconsellar que ho fessin amb finalitats terapèutiques. I el resultat són uns enregistraments amb tota la pinta d’haver estat falsejats per la producció. Enric és mal actor i se li nota que fingeix que no recorda ni el dia que és. Surten fent el ploricó sense dirigir-se a ningú en concret, ella amb una tovallola al cap com si la inspiració l'agafés sortint de la dutxa.
Vocabulari calculat. Algunes de les declaracions semblen estar meticulosament estudiades. Paraules com sentit del deure, servei, institució, activisme, assetjament i biaix inconscient es reiteren en el guió per disfressar el melodrama de missatge inspirador i conscienciació social. Però en realitat hi ha buidor de continguts i valors.
Farsa existencial. Simulen viure una vida mundana en què invisibilitzen xòfers, criats, cangurs i guardaespatlles. Hi ha una escena en què, des del seient de darrere d’un cotxe, fingeixen que estan sent perseguits per pararazzis –que no veiem–. Sembla una situació inesperada, però les càmeres del cotxe estan col·locades per exagerar el relat de la por amb primers plans. El fill de Lady Di emulant dins un cotxe les persecucions de la mare.
Projecció freudiana. Constantment Enric i Meghan asseguren que assumeixen la vida i l’actitud de Diana de Gal·les, presentant-se al món com els seus deixebles per justificar la comèdia.
Bumerang. En els tres primers capítols aprofiten per venjar-se del pare i de la germanastra de l’actriu –que van vendre exclusives durant el seu casament–. Expliquen misèries familiars amb la suposada noblesa de revelar la veritat al públic.
Egocentrisme victimista contemporani. Enric i Meghan només saben parlar d’ells mateixos i del seu patiment. Converteixen la seva vida privilegiada en una mansió de Califòrnia amb postes de sol, jardins exquisits, decoració de disseny i roba cara en una mena d’història de superació ridícula. La tendència audiovisual del drama emocional. L’acord de la parella amb Netflix prometia sèries, guions, pel·lícules i documentals. Però de moment no saben fer res més que llepar-se les ferides i explotar la seva intimitat.
