Riu i deixa riure
Em preocupa que preocupi més l’humor que la realitat i que l’humor torni a ser aquella cortina de fum que es posa per despistar. Em preocupa que encara hi hagi persones que jurin els seus càrrecs públics amb la mà damunt la Bíblia i em preocupa que en nom de la religió es continuïn perpetuant tants abusos i tants atemptats contra els drets humans. Em preocupa que el llegat del nacionalcatolicisme espanyol respiri lliurement i es manifesti sense pudor i que hi hagi generacions noves que neixin amb el pes de la culpa que ens ha inculcat la tradició catòlica. Em preocupa que els nostres dies festius estiguin encara lligats a una història que pot servir en la intimitat però que no serveix al col·lectiu. Em preocupa que els preocupi l’honor d’una verge i no els inquieti la misogínia de l’Església catòlica ni la pedofília que ha prescrit, com si el mal que han fet aquests inquisidors tingués dret a prescriure. Em preocupa que s’amenaci de mort els meus companys i companyes i que els arguments per atacar-los passin per la valentia o no de criticar l’islam. Em preocupa per la part que em toca i per la part que ens toca en general. Em preocupa que hi hagi tants defensors públics de tantes misèries i que el problema siguin els límits de l’humor. El problema és la sequera, l’escalfament rècord dels oceans, els neofeixistes i la seva entrada a tants governs, la persecució política i judicial contra els independentistes, la pobresa extrema i el cinisme extrem dels multimilionaris, la impunitat de la monarquia espanyola, el naufragi de tantes pasteres i el menyspreu cap a les vides humanes, totes les guerres, la lluita de galls, el masclisme recalcitrant i la violència contra les dones, els toros i els toreros, la fabricació i la venda d’armament, les dictadures, la llei mordassa, el tràfic de persones en tots els seus vessants, la competitivitat extrema en el món de l’esport i en el món a seques, que pugui desaparèixer la sanitat pública, que tanquin totes les botigues del barri, els fons voltors, la mediocritat dels lideratges, la bretxa salarial indefinida, el racisme i la xenofòbia, l’homofòbia, els creuers i la massificació turística, les mentides periodístiques i les promeses electorals, el despoblament rural i el relleu en la pagesia, els egos desproporcionats i l’arrogància dels ignorants. Però fins i tot d’aquests problemes, també se’n pot fer un acudit. De fet, és necessari que els fem. Perquè l’humor no és només un baròmetre que mesura la salut democràtica d’un país sinó que millora la salut de les persones en general. Com podem sobreviure, si no, a l’allau de males notícies que ens cauen cada dia al damunt? Un dels objectius de riure és relaxar-se. No vivim relaxats, però encara podem riure. I fer riure. Encara.
La catedràtica Mary Beard escriu a Laughter in Ancient Rome, un llibre sobre l’humor a l'Antiga Roma, que ja des de l’antiguitat clàssica hi ha hagut un gran interès per debatre i teoritzar sobre el riure. Potser, doncs, com a espècie, no podem evitar centrar el debat en l’humor, perquè, novament, triem el camí més fàcil: si el problema és l’humor, el tema no és la verge. Però el problema continua sent la verge. El que fa l’humor és posar en evidència la hipocresia i el puritanisme social, l’odi dels uns caps als altres, que s’aferren a qualsevol pretext per fer mal. Perquè el problema d’aquest món no són els acudits, ni els bons ni els dolents. És la maldat. Per desgràcia, un tema que surt molt menys a debat i que ens amenaça a tots constantment.
