El riure

PalmaEl riure és un acte social i comunitari que crea vincles, ajuda a cultivar l’amistat i viure en societat, genera confiança i acceptació; encara que es pot riure tot sol, és preferible fer-ho en companyia. Amb el riure enviam missatges d’empatia. El riure ens fa sentir bé i a gust. El riure és un fenomen que no és exclusivament humà. Els animals també riuen, però no tenen sentit de l’humor.

El riure apareix amb l’humor que fa riure, perquè es basa en la sorpresa i l’imprevist. Els adolescents de la meva generació aprenguérem a riure llegint els tebeos de Mortadel·lo i Filemó, Zipi i Zape, Carpanta, Rompetechos, Superlópez, Botones Sacarino i altres mags de l’humor. Ens feien riure les situacions imprevistes, exagerades i absurdes que trastoquen la normalitat. Un acudit graciós sempre desafia la lògica, fa aparèixer l’inesperat, amb enginy. Tots hem tingut alguna vegada l’experiència d’aquell riure contagiós que s’encomana com un esclafit espontani que no té aturall i ens posa de bon humor, un riure de riure que ens plau, sense més motiu. Es diu amb raó que és molt saludable riure’s de tot, especialment d’un mateix. No ens hem de prendre seriosament, perquè la seriositat està associada a les preocupacions i els maldecaps.

La ironia i la dialèctica

Hi ha un humor socràtic, intel·ligent, que usa la ironia i la dialèctica i es dirigeix a gent selecta i exigent, que li agrada escoltar raonaments que entren en contradicció. També hi ha un humor absurd més popular que fa riure amb cops, llenegades i caigudes i ensenya a relativitzar els esdeveniments desafortunats i gaudir amb alegria de les petites satisfaccions que proporciona la vida. Es parla de bon humor i mal humor, d’estats d’ànim més o manco persistents que poden definir el caràcter rialler o irritable.

Les rialles són sinceres quan sorgeixen espontàniament, sense meditació, suspenen el judici i duen a perdre el món de vista. Hi ha riures involuntaris que són sempre benvinguts, com el riure d’un infant recent nat que ens emociona malgrat saber que no té intencionalitat ni és premeditat. Els menuts riuen sense saber que ho fan. El seu riure enamora i estreny els vincles afectius. Però hi ha també altres riures més nerviosos i descontrolats que fan por. Els riures forçats, per compromís, són desganats però útils per passar desapercebuts i ocultar el mal humor. Els riures prepotents volen demostrar autoritat i superioritat. Els riures falsos i enganyosos oculten obscures intencions. Però sens dubte, el riure més filosòfic és el dels cínics, un riure crític i provocatiu, descregut que interpel·la i convida a anar més enllà de les convencions i dubtar del que es dona per bo i vertader i que ens apropa a la veritat i la virtut.

La vida provoca somriures desesperats, ens condemna a riure per no plorar, fer més suportable l’existència, combatre el pessimisme i l’absurdisme amb bon humor. Ens obligam a riure per no caure en la tristesa. Del riure al plorar hi ha un camí ben curt. El riure fa plorar i el dolor fa perdre la rialla. No es pot viure ancorats permanentment en el dolor ni tampoc en la rialla. El trànsit del dol a l’alegria afavoreix pair les ruptures sentimentals, els accidents de la vida i l’anunci d’una malaltia terminal.

El riure té efectes saludables. La rialla cura el cos i la ment, relaxa els músculs, ajuda a respirar millor i allunya els problemes. Per això s’ha convertit en una teràpia, la risoteràpia, un remei per deixar de banda les preocupacions. El riure és ben necessari per mirar de sortir de situacions tenses i conflictives i superar les penes. Recuperar el bon humor és psicològicament beneficiós, rebaixa la tensió, ajuda a aixecar l’ànim i superar estats de depressió. L’acte sorollós de riure amb ganes i enèrgicament mostrant les dents apaivaga els ànims i té un efecte tranquil·litzador, evita disputes i conflictes violents.

A vegades, el riure és orgullós i prepotent quan es fa a costa de l’altre. A vegades també, el riure és impertinent, quan existeix la voluntat d’insultar i ridiculitzar. La rialla és ofensiva quan s’utilitza per fer mal, posar en evidència i enutjar. Aquest riure abusiu que se’n riu dels altres és violent i agressiu, i provoca enemistats. Hi ha persones que tenen l’art de riure’s de l’altre sense que aquest se n’adoni, però si algú percep que se’n riuen d’ell, és natural que demani explicacions, com el professor quan sospita que és motiu de burla i es dirigeix de manera educada i amable a un alumne que està rient per preguntar-li de què riu o què li fa tanta gràcia amb la intenció no només de renyar, sinó com a reclam de silenci i atenció.

La cultura popular ens ensenya que val més caure en gràcia que ser graciós, perquè és més important tenir sort que passar-se de llest i no saber distingir quan s’ha de riure i quan no és gens convenient. Quan un bromista percep que ha fet riure fora de lloc pot demanar perdó dient que allò que ha dit era una broma, és la manera educada d’actuar i no fer-se responsable del que s’acaba de dir, penedit o no, per cercar senzillament reconduir la situació. Dins el context cultural en què ens movem sabem que quan algú diu “no em facis riure” en to burlesc ens està dient que no creu el que li estam dient, desconfia de nosaltres i ens està enviant un senyal de menyspreu. També sabem que una manera eficaç i directa d’aturar de cop una rialla consisteix a dir que allò que hem escoltat “no ens fa gens de gràcia”.

Hi ha temples del riure i professionals de l’humor. Fer riure ha estat des d’antic una professió, des del bufó de la cort fins al monologuista. Riure s’ha convertit en un dret universal que ha deixat de ser elitista i s’ha democratitzat i està a l’abast de tothom a través de comèdies i pel·lícules d’humor. El fet de riure s’ha unit comercialment a l’entreteniment. L’humor es completa amb la diversió, i la diversió pot ser muda o l’efecte d’una paraula graciosa i ben triada. Les sèries d’humor nord-americanes incorporen habitualment rialles enllaunades després de cada gag que indiquen als espectadors el moment precís en què han de riure, és una rialla postissa que m’indigna perquè infantilitza, canalitza el riure, evita l’espontaneïtat i suprimeix la llibertat.

Transgressió de normes i tabús

El riure és poderós perquè transgredeix les normes i els tabús. L’humor negre és agosarat perquè suspèn l’empatia i deixa lloc a la befa i la crueltat, és el canal a través del qual circulen idees prohibides, i posa a prova els marges del que és tolerable. L’humor és intolerant, permet dir coses ofensives que no es dirien de manera seriosa. La broma lleva responsabilitat i permet dir el que es pensa sense que sembli que es pensa. Però el riure té límits. Està mal vist riure’s de les desgràcies alienes. De la mateixa manera que existeix l’humor negre, hi ha un humor blanc, infantil, senzill, ingenu i positiu.

El riure és polític. No hi ha neutralitat en l’humor. L’humor ha esdevingut el paraigua protector del feixisme que fa servir per vèncer la censura i convèncer que té bones raons. L’extrema dreta s’ha apoderat de l’humor i el fa servir d’altaveu per fer-se escoltar i amplificar l’odi i les idees racistes i xenòfobes. D’altra banda, l’esquerra emancipadora ha d’aprendre a reclamar el somriure i la revolta, fer les paus amb l’humor no violent, empoderar-se de l’eina que té més a l’abast i atrevir-se a disputar el riure amb l’esperança que és possible desvestir-lo d’ideologia feixista.