Robots a l'escola
Un grup de criatures de primària discuteix com millorar l’escola: “Que facin una escola de robots. No seria una escola, però vindria un robot a casa a ensenyar, a fer de mestre i els pares podrien treballar”. “I com faríem aquests robots?”. “Amb ordinadors”. La resta exclama: “Sí, però amb supervisió, perquè a un nen no el podem deixar a casa sol amb un ordinador i que aprengui”. Un altre diu: “Doncs que posin càmeres a l’habitació. D’aquesta manera, els pares podran vigilar el que el nen fa i el que no fa”.
En aquesta escena distòpica, la canalla projecta idees que volten pel món on viuen. Han vist pel·lícules de ciència-ficció, ho han sentit comentar als adults. La IA de fa poc és més que un ordinador: assenyala un món nou obert a altres mons possibles.
Per estar al dia de tots els articles acadèmics que es publiquen sobre història de l’educació no en tinc prou amb la meva capacitat mental. Un sistema d’IA em pot enviar un informe amb les novetats més importants publicades els darrers mesos. No obstant, quan un sistema d’IA no troba el que busca, s’ho inventa sense discriminar que és una invenció. Pot inventar un llibre escrit per un autor de qui coneix l’estil i fer-lo existir per al sistema. La IA no concep els espais buits. Pot contestar preguntes, però: les pot fer?
La IA és encara un camp de proves. Com fer-la servir, amb quina gent i amb quina finalitat? Una finalitat educativa no és el mateix que un objectiu. Un objectiu seria aprendre a dividir per dues xifres al divisor. Això es pot avaluar. La finalitat, en canvi, respon a un valor que inspira la pràctica. Inclou la dimensió del temps: d’on venim, qui som, cap on ens dirigim. La IA no coneix el temps sinó l’espai: intenta trobar una dada o una informació per tal d’organitzar-la. Si aprèn, és perquè ha vist una dada en algun lloc, no “abans”. La dimensió del temps defineix les finalitats educatives: per això parlem de tradició pedagògica o d’innovació.
Als anys trenta, el professor d’història Enric Bagué va escriure un article preocupat pel nivell dels alumnes (això ve de lluny). Proposà com a finalitat incorporar la dimensió del temps. Tenint en compte el nivell baix, suggerí fer un “retrocés tàctic”: com si fossin de cursos anteriors, treballar amb narracions per orientar aquesta “dimensió del temps” no adquirida. És una mesura intel·ligent: un tipus d’intel·ligència inspirada en què és millor.
A la presentació de la guia per a l’ús de la IA en educació es parla de fer-la servir “per fer previsions de com serà l’evolució d’un alumne.” Rousseau va dir que la clau en educació és copsar la imprevisibilitat del que seria esperable. Podem deixar en mans d’un algoritme de probabilitats el que sabem que pot, humanament, sorprendre? No serà això un “control” semblant al que imaginaven amb càmeres els infants de la conversa inicial?
La IA ens obliga a repensar quines finalitats com a societat ens plantegem. Què és millor per viure junts? Aquesta és la gran pregunta pedagògica. Si no en parlem, les guies acabaran amb nosaltres.
