Rocío, Antonio David i la indústria de la porqueria
No he pogut reprimir la meva sorpresa davant la polseguera –audiències milionàries, xarxes socials incandescents, polítics fent grans escarafalls– que ha aixecat un programa en què la filla de Rocío Jurado, cantant ja traspassada, acusava el seu exmarit de maltractaments psicològics i físics. Les declaracions arribaven fa uns dies, més de vint anys després del divorci (van estar casats del 1996 al 2000).
Va escriure John Locke que hi ha tres tipus de llei. La llei de Déu, la llei dels homes i “la llei de l’opinió o la reputació”. Deixem Déu tranquil i anem a la llei dels homes. Rocío va denunciar Antonio David el setembre de 2016. El jutge va considerar que no hi ha via prou base i no es va obrir vista oral. Ha recorregut un munt de vegades i mai no ha aconseguit el processament del seu exmarit. Pot agradar més o menys, però aquesta és, de moment, la veritat judicial.
Naturalment, només ells dos saben el que va passar. Desconec si Antonio David va agredir Rocío, o si ella prova d’enganyar tothom utilitzant grans dots interpretatius. Tampoc no ho saben els que opinen abrandadament i a tort i a dret, sigui a les xarxes socials o en els mitjans de comunicació. Fan costat a Rocío o bé a Antonio David i la filla de tots dos, de 24 anys, que fa molt que va trencar amb sa mare. Els ciutadans es poden permetre sucar pa en aquestes misèries i engreixar el judici paral·lel. Jo no ho faré, atès que no tinc cap element objectiu per donar o llevar la raó a l'una o l’altre.
Tampoc no sap el que va passar, almenys no en tenia ni idea en el moment de les revelacions de Rocío, Irene Montero. Malgrat això, li va faltar temps per piular: “El testimonio de Rocío Carrasco es el de una víctima de violencia de género. Cuando una mujer denuncia públicamente la violencia puede ser cuestionada o ridiculizada. Por eso es importante el apoyo”. També va aparèixer al programa Sálvame, de la cadena en qüestió, Telecinco –més llenya al foc–, per defensar Rocío.
Tot plegat no té lloc exactament en el món real. El que ha passat està regit per les lleis de l’espectacle mediàtic. Del show business. El producte que subministra Telecinco no té res a veure amb el periodisme, per molt que es parli enganyosament de documental. L'objectiu tampoc no és provar d'acostar-se honestament a la veritat, sinó apoderar-se, fent el que sigui, de l'atenció de la gent per a continuació revendre-la als anunciants.
Només a tall d’exemple, val a dir que durant anys la cadena ha tingut Antonio David Flores a sou. L’exmarit i antic guàrdia civil s’hi ha esplaiat descrivint amb pèls i senyals les misèries d’un matrimoni i una família fracassats. Però, coincidint amb l'emissió inaugural del documental protagonitzat per Rocío Carrasco, Telecinco va decidir deixar d'invertir en Antonio David per centrar-se en Rocío, un negoci millor. No sols això. Malgrat que coneixia de feia molts mesos el contingut del programa, Telecinco va esperar-ne l’emissió per despatxar l’exmarit i canviar de cavall.
Rocío va cobrar –diuen que dos milions; la televisió nega que aquesta fos la quantitat– per dir que el seu marit la maltractava. És a dir, va mercadejar amb el seu dolor, el seu patiment de víctima, o suposada víctima. Tota l’operació grinyola des d’un punt de vista ètic. Que algú trafiqui, que algú s’enriqueixi venent a la indústria de l’espectacle porqueria una cosa tan delicada com el maltractament em desagrada. Penso que d’alguna manera contamina la causa que pretesament es vol defensar.
De fet, els diners, el comerç de la ronya, és el que està al centre. No el problema de les víctimes o del maltractament. Dit això, cal reconèixer que hi ha una part bona: el lamentable circ ha provocat, diuen, que moltes dones s'hagin sentit interpel·lades, cosa que les ha dut a prendre accions en sentit positiu.
La ministra Montero va triturar alegrement el que, em sembla, no es pot triturar en una societat mínimament endreçada: la presumpció d’innocència. Ho pot fer un home o una dona del carrer, no aquells que tenen altes responsabilitats institucionals. A més a més, fem-nos aquesta pregunta: si tot acusat és per definició culpable, per què coi volem lleis i jutges?
Montero, com tants altres, ha contribuït a l’assenyalament públic d’un ciutadà, en aquest cas l’exmarit, com hem dit, sense tenir en compte el seu dret a la presumpció d’innocència.
Desemboquem aquí a tercera llei de Locke. La llei de la reputació. La justícia mai no li ha donat la raó però, malgrat això, mercès al colossal poder de Telecinco, Rocío obtindrà per al seu exmarit el pitjor càstig possible, el linxament social, la condemna a la ignomínia, el repudi i la marginació. Perquè, com va advertir el pensador anglès fa més de tres-cents anys, a qualsevol persona li resulta enormement dolorós haver de viure suportant la càrrega del menyspreu dels que l’envolten.
Marçal Sintes és periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL).