De la Rocío i de moltes altres

A vegades hi ha productes televisius que fan història i que representen un punt d’inflexió pel que provoquen en l’imaginari col·lectiu. Aquest sembla que és el cas del documental de Rocío Carrasco, que, a través de la força del seu testimoni i la projecció que ha tingut, ha obert una clara oportunitat per arribar a gran part de la ciutadania. El relat que ha fet de la violència patida ha creat miralls on moltes dones s’han pogut veure reflectides i identificar el que han viscut. Alhora, el programa i la cadena des del qual es llançava, coneguts pel seu masclisme i misogínia, compta amb una gran audiència que ha permès arribar a indrets als quals d’una altra manera hauria estat impossible accedir.

Tot plegat, una gran paradoxa que ha explotat a la cara de la societat espanyola i que de nou ha posat al centre del debat social les violències masclistes i ha polaritzat les opinions. En 24 hores es va passar del trending tòpic #Rocioyositecreo al #Rocioyonotecreo, injectant el verí dels mites que han mantingut el patriarcat, com les denúncies falses, el temps que es triga a denunciar o la quantitat de diners que havia cobrat, com si això fos prova de credibilitat. Absurditats en majúscules que abonen debats estèrils, que l'únic que perpetuen és el qüestionament social de les dones que trenquen el silenci, sotmetent-les a un judici paral·lel o directament a l’escarni públic. Estratègies anacròniques del patriarcat que en format 2.0 intenten silenciar de nou la gran onada que ha suposat aquell testimoni. Perquè no podem oblidar que el fet que Rocío hagi trobat un gran suport en l'opinió pública no ha estat casual, sinó que és l’evidència de com des dels feminismes s’ha fet i s’està fent una gran feina.

I és que el seu relat ha posat sobre la taula social temes tan complexos com la violència psicològica; la més invisible, la més estesa i alhora la que més costa de reconèixer. I sense parlar de les incapacitats del sistema judicial per donar-hi resposta. El sobreseïment com a resolució més habitual davant d'aquests casos posa de manifest una clara incapacitat del sistema per resoldre aquestes causes.

Perquè això va de violència subtil, perversa i de la que no deixa empremtes fàcilment visibles, una violència que emergeix a poc a poc acompassada amb un crescendo sostingut en què, mentre les dones intenten sobreviure, l’agressor va conquerint més terreny, i com una teranyina emocional et va embolcallant fins que acabes veient el món amb els seus ulls. T’asfixia psicològicament fins a tal punt que, com em deia una supervivent de violència, “ja no saps ni qui ets”. I d'això ens parla la Rocío, d’una violència sovint imperceptible als ulls externs, en la qual et sents atrapada perquè l’agressor sap combinar petites llunes de mel amb experiències molt doloroses, i així tergiversa la situació i t'emmudeix amb la culpa.

I si per fi, després d’un periple que només tu saps el que ha suposat, has pogut acabar amb aquell malson, potser llavors comença el terror. El violent utilitza els fills per seguir sabotejant la vida de la seva exparella, per evidenciar qui té el poder. De fet, en el cas de Rocío Carrasco s’han pogut desmuntar conceptes com la síndrome d’alienació parental (SAP), una aberració i invenció misògina que sense cap base científica ha alimentat el mite de la “mala mare” des de disciplines com la psicologia.

Qualsevol canal és imprescindible en la lluita contra la pandèmia del masclisme. De fet, a Catalunya aquella primera setmana es va registrar un augment del 61% de contactes a les línies telefòniques d’atenció contra la violència masclista.

Les dones han fet el pas, estan trencant el silenci, i ara el repte social és ingent perquè cal donar resposta a les seves necessitats, oferint-los alternatives a mitjà i llarg termini davant d'una crisi social i econòmica en la qual sabem que de nou les principals afectades seran les dones.

Alba Alfageme és psicòloga especialitzada en victimologia.