Rodalies i els funcionaris radials

Ara resulta que no només l’AVE és radial. També les Rodalies tenen punt de sortida i d’arribada al km 0 de la Puerta del Sol si fem cas de la negativa dels sindicats de treballadors de Renfe a plegar-se al traspàs acordat entre la Generalitat i l’Estat. Un exemple més de la defensa d’un model jacobí de servei públic disfressat de reivindicació d’uns drets socials que no han estat mai en qüestió. A l’Espanya de l’estat de les autonomies no li escau la mentalitat policèntrica que impera en altres estats compostos o en la mateixa UE. La pulsió centrípeta de les elits polítiques i econòmiques de l’Espanya de matriu castellana-andalusa, i la definitiva musculació de Madrid no permeten ni tan sols que Barcelona sigui el Frankfurt o el Milà d’Espanya. Enterrat està el somni de molts federalistes i fins i tot el pacte tàcit a què feu referència Antoni de Capmany a les Corts de Cadis, pel qual Castella havia de fer la política mentre a Catalunya li deixaven fer els negocis. 

D’entrada, ja em perdonaran si dic que no s’entén massa què fan els sindicats ferroviaris mediatitzant els termes d’un acord de traspàs formalitzat entre dos governs, pel qual, com és obligat, es fa un inventari de béns i es fixen els mitjans materials, econòmics i també personals a cedir. Gràcies a la seva capacitat de pressió, sobretot a l’amenaça de vaga en un servei ja de per si prou deplorable, s’ha passat d’una empresa mixta de nova creació, concebuda perquè la Generalitat no disposa ara per ara de les condicions per assumir la condició d’operador, a una empresa que continuarà, ni que sigui transitòriament, dins del grup Renfe. El sindicat majoritari, CSIF, ha anat més lluny i ha dit fins i tot que l’acord suposa “regalar Rodalies a la Generalitat per un acord polític”. Esclar, que santa Llúcia els conservi la vista molts anys. Què fan sinó, els governs? O és que hi ha un ordre natural que fa que Rodalies hagi de continuar estant en les mans maldestres de l’Estat? 

Temps era temps, per cert, que les queixes eren a la inversa. Recordo els renecs de quan el govern Pujol va fitxar comandaments de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil per dirigir el cos de Mossos d’Esquadra. El primer major dels mossos, Joan Unió, i alguns dels comandaments del cos venien de la Policia Nacional. Però ara el que és norma és el contrari. Fa uns mesos analitzàvem en aquestes mateixes pàgines com l’acord pel qual els Mossos d’Esquadra havien d’assumir les competències de seguretat ciutadana a l’aeroport del Prat, decidit per l’anterior Govern en el marc de la Junta de Seguretat, es va posposar en realitat per l’actitud refractària dels sindicats policíacs espanyols. Després, davant de les queixes d’alguns partits, l’actual Govern va rectificar, després d’haver pretextat públicament que no hi havia prou efectius per assumir el repte. Finalment s’hi ha acabat comprometent. El recent acord sobre la delegació de funcions executives en matèria d’immigració també en parla, i fins i tot preveu la col·laboració dels Mossos en el control fronterer. 

També queda lluny el temps en què els funcionaris i treballadors de l’Estat estaven encantats de passar a mans de la Generalitat. No sé si es tracta d’una pèrdua de prestigi. O potser és que el context polític i l’extrema polarització del debat territorial els últims anys no hi ha ajudat. Ho desconec. El que sí que sé és que, per posar només alguns exemples, amb el Reial decret 3482/1983, del 28 de desembre, es van traspassar els serveis de l’Estat en matèria de presons sense especials dificultats. Emblemàtic. La Comissió Mixta va fixar el traspàs del personal i aquí no va passar res. Amb el Reial decret 391/1998, del 13 de març, es van traspassar els serveis en matèria de trànsit i circulació de vehicles de motor transferits per la Llei orgànica 6/1997 post-Majestic i alguns guàrdies civils, uns dos-cents, van saltar al cos, tot i que alguns van portar el traspàs al Tribunal Suprem. En fi, amb el Reial decret 206/2010, del 26 de febrer, es va traspassar la Inspecció de Treball i Seguretat Social, que recorda el cas de Rodalies perquè va donar lloc a crear en un primer moment un consorci amb l’Estat perquè la Generalitat només tenia les competències en matèria laboral però no les de Seguretat Social, i eren compartits els serveis administratius i d’atenció ciutadana. 

Però sens dubte, un dels episodis més lamentables és el trasllat de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions a Barcelona. El Tribunal Suprem va arribar a anul·lar el Reial decret 2397/2004, del 30 de desembre, pel qual es va canviar la seu de Madrid a Barcelona, per considerar que aquesta decisió del govern central, precedida d’un acord de juliol del mateix any entre José Luis Rodríguez Zapatero i Pasqual Maragall, estava basada en simples motivacions polítiques d'oportunitat o conveniència (!). El resultat és que tots els òrgans constitucionals i els reguladors continuen estant a Madrid. I que tardem més de tres hores de Barcelona a València...