Roja

Des de fa anys en els estudis d’opinió ciutadana es constata una dada preocupant: a un percentatge important dels joves els és indiferent que el sistema polític sigui de sufragi universal o imposat. No sé quin dia el desprestigi i l’estratègia de situar sempre les institucions sota sospita va desdibuixar els principis de respecte a les normes per viure en comunitat, d’estima dels béns comunitaris i de delegació responsable de la gestió dels afers públics per sistemes d’elecció popular.

Amb aquests antecedents tampoc ens hauria de sorprendre que un elevat percentatge dels joves que tenen intenció d’anar a votar el 23-J pensin fer-ho per opcions d’extrema dreta. Si no hem aconseguit que l’ús respectuós dels serveis públics, el gran patrimoni dels treballadors, sigui defensat massivament per la ciutadania potser no hauria d’escandalitzar-me tant l’admiració cap als preceptors que apareixen a les xarxes socials amb una fatxenderia pròpia de les baralles de l’inframon delinqüencial posant en qüestió tots els avenços dels anys de democràcia parlamentària.

Es mostren desacomplexadament hipòcrites, trumpistes, nacionalpopulistes. Prediquen actituds i propostes de solucions autoritàries quan, per exemple, plantegen eliminar el que la bescantada i mal interpretada Constitució va conquerir per a tots nosaltres, on es consagren igualtat, llibertat, pluralisme polític, reconeixement de la diversitat lingüística i l’existència de diverses nacionalitats.

Aquestes forces negatives confonen l’opinió pública perquè en la seva capacitat d’influir assenyalen la socialdemocràcia, i el progressisme, a qui anomenen rojillos, com els seus enemics i proclamen la seva voluntat d’extingir-nos. Han arribat a les institucions per tornar a tancar totes les portes, finestres, calaixos i armaris amb clau. La desinformació i la incultura són el seu estendard de presentació.

Però ni les organitzacions polítiques com Vox, ni els mercenaris uniformats dirigits per delinqüents com Desokupa, no actuen sols. Darrere hi ha grups que estan disposats a finançar-los, corporacions mediàtiques que els faran tota la publicitat que convingui i usaran els seus tentacles en una minoria judicial que s'ha aferrat a un poder opac. La campanya més rònega per afavorir que puguin controlar el món de la política institucional està en marxa.

Aquestes forces polítiques conegudes i les trames obscures que les han impulsat fa anys que es consideren els derrotats per la llibertat, i ara, fomentant la ràbia i l’odi de la venjança, pretenen superar a les urnes les ideologies que amb encerts i desencerts impulsen la reforma de les estructures socials, polítiques i econòmiques per projectar futurs diferents dels que han malmès el planeta i han negat la paraula a col·lectius presents en la nostra societat. Amb encerts i desencerts el progressisme pretén organitzar els poders públics per eliminar les situacions que generen desigualtats i tractes injustos entre els humans, i no es mostra indiferent al dolor humà.

El progressisme és una determinada concepció del repartiment dels recursos i especialment un sistema fiscal en funció de les rendes per poder crear i millorar serveis públics i fer-los accessibles a tots els ciutadans, ajudant qui més ho necessiti.

En el cas d’Espanya, el debat de la descentralització del poder de l’Estat per fer possible la manifestació de la diversitat de realitats nacionals que venen d’antic esdevé part del debat, i des de fa segles la dreta s’ha caracteritzat per la negació d’aquesta plurinacionalitat i per l’envestida cap als que insistim a defensar-la.

Si la política fiscal és la gran matèria de diferenciació del debat entre dretes i esquerres, sabent que això no serà nítid perquè sovint l’anomenat nacionalisme perifèric prefereix no posicionar-se en aquests eixos, la destinació dels recursos obtinguts del capital, les rendes més altes, les grans empreses, les energètiques i els bancs que en aquests anys de guerra han vist incrementar els seus ingressos s’han de destinar als vulnerables. I els tres grans nous impostos, a la banca, a les energètiques i a les grans fortunes, han fet embogir la reacció.

Els que pateixen tracte discriminatori, els que necessiten ajuda per sortir de la pobresa, els que són maltractats, les que intenten sortir de la submissió al masclisme asfixiant que massa sovint esdevé criminal. Aquests col·lectius han de ser prioritat per a l’esquerra i són l’objectiu de la dreta desbocada que preferiria una societat uniforme on la pobresa i la diversitat d’identitats restessin amagades.

Ho estic escrivint i no m’acabo de creure que hagi de tornar a començar a defensar el que és bàsic, obvi, el que pensava que seria compartit per les generacions més joves. Una dècada esperant que tornés la reflexió serena, per haver de tornar a sentir ara la cantarella d’insults i desqualificacions que ja havíem sentit els rojillos durant dècades. Hem d’aturar a les urnes l’onada reaccionària que ja s’ha instal·lat en diverses institucions polítiques i que vol negar-nos tot el que hem aconseguit; fins i tot negar-nos el que som i sentim.

Amb objeccions, amb dubtes, insatisfaccions i retrets, perquè els d’esquerres hem de mantenir l’esperit crític, hem de fer el possible perquè no guanyin els que, sentint-se derrotats per la democràcia, voldrien tornar a èpoques que crèiem haver deixat enrere.

Cal mantenir l’excepcionalitat europea –l’onada d’extrema dreta a Europa sembla imparable– i és en la nostra decisió de vot evitar-ho.

Calen solucions als greus problemes socials perquè els esclats com els de les perifèries de més de cinc-centes ciutats franceses no siguin l’aliment de grans victòries de l’extrema dreta.

Tornen a dir-nos rojillos i creuen que és un insult. Ressusciten el fantasma d’un determinat terrorisme perquè els permet onejar pancartes d’una falsa uniformitat espanyola, perquè els dona vots encara que facin patir les famílies que van ser-ne objectiu i van tenir el coratge de no caure mai en la temptació de la venjança.

Els votants que voldrien més sobirania per a Catalunya, també els que pensen que la independència pot ser immediata, no poden actuar com si aquesta onada reaccionària no els afectés. Amb totes les objeccions, aquesta vegada cal que la definició dreta/esquerra sigui nítida. 

En societats com la italiana, la polonesa, l'hongaresa, la israeliana… hi ha molts demòcrates progressistes que intenten fer sentir el seu clam, i les formacions d’extrema dreta presents en els seus governs estatals ja l’han ofegat. No vulguem ser resistents si podem ser defensors de futurs d’esperança.