Article de Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003) a 'El País' (7-I-1994). Traducció pròpia. Rosa Regàs (Barcelona, 1933 - Llofriu, 2024), editora, traductora, escriptora, acabava de guanyar el premi Nadal 1994 amb la novel·la 'Azul'. Entre el 1984 i el 1994 havia treballat com a traductora per a l’ONU. Del 2004 fins al 2007 va ser directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya. Va morir el passat 17 de juliol.
Casada, mare, fabuladora, pèl-roja... Va passar per la Universitat de Barcelona de l’inici dels 60 com una força de la naturalesa sense equivalència possible a l’escala de Richter. Després va ser una de les nimfes constants de l’anomenada Gauche Divine, de la qual caldria fer algun dia un cens dels divins i els gauchistes. Va aprendre l’ofici d’editora a l’ombra de Carlos Barral, en aquella Seix i Barral imprescindible per a la supervivència i encara va arribar a temps de fer-se amb els intel·lectuals que havien fet possible el miracle editorial més alliberador del franquisme: Petit, els germans Ferrater, Gil de Biedma, Castellet... Després de sortir de Barral, la Rosa va assumir la condició d’editora i aquí queda La Gaya Ciencia amb el seu suport als qui deixàvem de ser prometedors i als qui ho eren, com Marías, Azúa, Savater, segons el consell de Juan Benet, que va trobar una fórmula per expressar, mitjançant el títol d’un compendi de contes, la capitania de l’editora pèl-roja: Subrosa. Les excessives expectatives de la Transició van animar Rosa Regàs a anar vers el gran públic, mitjançant una ambiciosa programació de llibres de formació política, motiu pel qual ens va convocar als qui sabíem alguna cosa, encara que fos poc. I aquí queden com una relíquia de la ingenuïtat didàctica els documents sobre la història amagada de la Catalunya contemporània o aquells breviaris en què Solé Tura, per exemple, es responsabilitzava d’explicar què era el comunisme i jo l’imperialisme, avui aparents cadàvers més o menys exquisits que gaudeixen de diversa salut. Millor la de l’imperialisme que la del comunisme. Amb el tancament de La Gaya Ciencia neix una altra Rosa Regàs, en tots els sentits de la paraula. És com si haguessin acabat els seus anys d’aprenentatge, aquella àvida curiositat envers l’exterior i els altres, i comencés un procés de retraïment reforçat per la llunyania. Exerceix de traductora d’organismes internacionals i això li permet distància, distanciar-nos, distanciar-se i trobar en els baguls plens de curiositats acumulades el do de l’escriptura que havia rebut de propicis companys de lectures i viatges. Ens va sorprendre amb una irreverent visió de Ginebra, només assaborible del tot per aquells que apreciem els capricis de la retina de la Rosa, i a continuació amb una excel·lent primera novel·la, Memoria de Almator, en la línia d’una literaturització anglosaxona del perpetu desajust entre el jo i la seva experiència; no en va l’estètica literària de Rosa Regàs cal vincular-la a l’aprenentatge a l’ombra de les grans figures literàries de l’Escola de Barcelona i de les grans escriptores angleses que van de Mansfield a Doris Lessing. I ara guanya el Nadal amb una novel·la, Azul, en la qual es conta la fugida endavant de dues parelles, que com tota fugida endavant condueix a la melancòlica victòria de la memòria sobre el desig. El Nadal. Rosa Regàs. Aquella casada, mare de família, fabuladora, pèl-roja... sobretot, aquella fabuladora pèl-roja.