Rosell com Valls
És tradicional la facilitat de la gent per alçar a la categoria de líders algunes persones simplement capacitades per vendre rolexs falsos i enlluernar amb miralls deformants. Per exemple: per què un grup de catalans massa rics tempten Sandro Rosell per presentar-se de batlle a Barcelona? La resposta primera sembla ser la mateixa que ara obertament és dona a la mateixa pregunta substituint Rosell per Manuel Valls, el mercenari polític triat per evitar un batlle independentista, Ernest Maragall.
Rosell no contestarà sí o no als seus promotors fins passat Reis. Ells farien bé de cercar-ne un altre, perquè no sé si pot resistir una campanya, que es preveu dura, un home que descarta d’entrada ser oposició a l’Ajuntament de Barcelona. No podia ser més clar: si perd amb la seva possible candidatura, abandonarà, ja que fer oposició, per a ell, és perdre el temps –és el que va fer Valls.
És insuportable aquesta actitud. Si jugues en política, has de tenir meridianament clar que et deus al teu programa i als teus votants. Que, si jugues, pots no guanyar –no és el mateix que perdre– i que fer oposició pot no ser perdre el temps.
El posicionament de Rosell respecte de la política és un d’aquells exemples que conviden molta de gent a pensar que tots els polítics són iguals –només van a la seva, etc. Rosell ens fa el favor de dissipar qualsevol dubte sobre la seva candidatura: no se l’ha de votar. Per què necessitaríem un candidat disposat a anar-se’n si, com és previsible, no guanya? Si servidor votàs a Barcelona, li agrairia la seva clara invitació a descartar-lo radicalment. M’estimaria més un Cassio que no el seu Rolex, tan fals com la seva possible candidatura.
