Rubiales i els campions de l’equidistància

Qualsevol que hagi seguit les intervencions de Rubiales aquesta última setmana, amb menció especial a la farsa assembleària de la RFEF, podria pensar que les cafrades verbals de l’exfutbolista són la reacció poruga d’una bèstia que lluita per la seva supervivència, contorsions adrenalíniques d’un depredador engabiat.

Però les paraules de Rubiales, i la metàstasi discursiva en forma de comunicats, no són una fugida cap endavant. Tampoc l’explosió irreflexiva de qui, davant d’uns fets retransmesos mundialment, s’atrinxera en el narcisisme testosterònic. I encara menys podem caure en el consolador “és una pena que, en ple s. XXI, quedin persones així de retrògrades”, com si el discurs de Rubiales fos el balbuceig arcaic d’un neandertal. 

Ben al contrari. Rubiales va fer bandera d’un antifeminisme jurídicament calculat i perfectament contemporani, que entronca amb una cosmovisió reaccionària que està capil·laritzant capes cada cop més àmplies de la societat. Es tracta d’un sentit massa comú segons el qual el feminisme no només posa en perill la vida dels homes blancs, cis i heterosexuals –amb denúncies falses, ideologia de gènere, llenguatge inclusiu i caceres de bruixes–, sinó que també amenaça la família tradicional –desnaturalitzant els sexes amb tota classe de desviacions i perversions– i atemptant, en últim terme, contra la pàtria –es facilita l’avortament, la natalitat autòctona cau i s’obren les portes de la substitució racial. 

Aquest antifeminisme, i la seva organització dins i fora de les xarxes, ha estat analitzat per autores com Laura Bates, Melinda Cooper, Julia Ebner, Susanne Kaiser o Marta Cabezas i Cristina Vega. El llibre d’aquestes últimes, La reacción patriarcal, aborda precisament la relació entre neoliberalisme autoritari, politització religiosa i noves dretes, considerant que si bé l’antifeminisme és la cola simbòlica dels discursos d’extrema dreta, també cohesiona certs sectors nostàlgics d’esquerra, que volen acabar amb la bretxa salarial promovent el retorn de les dones al seu rol de mares i cuidadores –revitalitzant un obrerisme populista on el subjecte oprimit de classe treballadora és sempre masculí.

Vist així, les performances de Rubiales no són –només– les d’un màrtir de la masclesfera digital i analògica que es dedica a remoure el femer supremacista. Són també la peça clau d’un engranatge neoreaccionari que situa Rubiales i Hermoso als pols oposats de la polèmica, fent compatible la “condemna sense pal·liatius” dels actes de Rubiales amb denunciar els excessos del tribunal popular feminista. Dit d’una altra manera, el discurs de Rubiales –i les narratives equidistants que l’emmarquen– escapen a les càmeres d’eco ultres, i fan que moltes persones que estan –evidentment!– en contra de la violència masclista, puguin acabar preguntant-se si no deu ser veritat que hi ha un feminisme opressiu i totalitari, que persegueix els homes i alimenta una cultura de la cancel·lació perillosa: al final, només era un piquito, ella també el va abraçar i als vídeos posteriors se la veia riure!

És decisiu, doncs, acabar amb la idea que els Rubiales, dins i fora del futbol, són una anomalia històrica, vestigis d’una època passada. La seva teatralitat hiperestimulada no són les estretors d’un món que s’acaba, sinó el reagrupament neoreaccionari que s’escola en el sentit comú. I és precisament aquí, en la possibilitat de plantar cara a l’antifeminisme popular, on l’emergència del #SeAcabó empeny el moviment de fons per capgirar les estructures patriarcals al ritme d’allò que Raymond Williams anomenava la llarga revolució. Ja no parlem del curt termini de la destitució i possible condemna, sinó de la capacitat d’obrir una escletxa al discurs hegemònic que empara el victimisme d’ells i la revictimització d’elles. 

És clar que hi ha una extrema dreta supremacista que nega l’existència de la violència masclista; però aquesta només podrà imposar-se si els campions de l’equidistància –que no són només els que callen– segueixen alertant dels excessos del feminisme, tapant la violència estructural amb mencions a la llibertat d’expressió i recordant-nos que els Rubiales són cosa del passat i que, ai, ells també tenen mares, filles i germanes.