Rubiales i els homes que no han fet res dolent

Quan Luis Rubiales, que fins diumenge era president de la Reial Federació Espanyola de Futbol, es va enfrontar a la indignació mundial pel petó a Jenni Hermoso, no va mostrar ni remordiments ni vergonya. Tampoc ho va fer quan Hermoso i les seves companyes van anunciar que mai no tornarien a treballar amb ell. Ni tampoc quan la FIFA el va suspendre.

En lloc d'això es va reafirmar en els seus actes, en insistir que no havia fet res dolent, que el petó va ser recíproc i que era víctima d'una caça de bruixes. Va oferir una disculpa a contracor, però se'n va desdir de seguida. Al final, va dimitir.

Hi ha tantes espècies de misògins com malalties infeccioses, però Rubiales –com Donald Trump, que va fer una maniobra similar quan E. Jean Carroll el va acusar de violació– representa una nissaga especialment insidiosa. No es pot avergonyir aquests homes per la seva conducta, ni tan sols quan se'ls posen davant proves irrefutables, perquè, fonamentalment, creuen que és acceptable. Sembla que no entenguin que la víctima és tan humana i complexa com ells, i que té voluntat pròpia. Per això els costa tant d'entendre que qualsevol cosa que no sigui una violació consumada pugui ser realment una agressió.

“No l'estava violant”, va dir fa poc Woody Allen en una dubtosa defensa de Rubiales. “Era només un petó i era una amiga. Què hi ha de dolent en això?”

Com innombrables dones, puc dir per experiència pròpia que aquest tipus d'agressió és profundament nociva. La ferida no és només física. Actes com aquests roben a les dones l'autonomia sobre el seu propi cos, una experiència que, tot i ser breu, resulta desorientadora i desagradable, com vaig descobrir amb vint-i-pocs anys quan vaig patir una agressió sexual tornant a casa des de la feina a Nova York.

Anava per la vorera al costat d'un petit parc, i un home –alt, blanc, amb els cabells llargs, vestit de manera informal però pulcra, amb texans i samarreta– caminava en la meva direcció. Quan ens vam creuar, va allargar la mà i em va agafar tots dos pits, i després va continuar caminant. Era al final de la tarda, gairebé al capvespre, i cap de les altres persones que hi havia al carrer era prou a prop per veure el que havia passat.

Em vaig quedar atònita, paralitzada allà mateix. Per un instant, el meu cervell semblava rebutjar el que acabava de passar, però l'emoció que em va envair després no va ser la que es podria esperar. No era por ni desesperació. Era ràbia.

L'home s'havia esfumat, i, quan em vaig girar, el vaig veure al final de l'illa. Vaig sentir l'impuls visceral de perseguir-lo i donar-li un cop de puny a la cara. Encara que faig 1,70 i mai no he pegat a ningú, en aquell moment la incandescència de la meva ràbia era tan gran que, si no hagués intervingut el meu instint de supervivència, probablement l'hauria atacat com un animal salvatge. En lloc d'això, vaig fer el cor fort i —desorientada i sense saber què fer— simplement me'n vaig anar a casa.

No vaig denunciar l'incident, i quan l'explicava als meus amics, em referia col·loquialment a l'agressor com “el tocapits”, una manera d'embolicar l'experiència amb un tel de despreocupació que feia que no semblés tan directament horrible. Ho vaig interpretar com una cosa menor, fins i tot com una cosa que podia fer riure. Em van violar a la universitat, i ho vaig racionalitzar interiorment dient-me que l'agressió del costat del parc havia estat relativament trivial, comparada amb això.

Tanmateix, la primera vegada que vaig explicar a una amiga el que havia passat al parc, me'n vaig anar a casa i em vaig posar a plorar perquè em vaig sentir molt humiliada. El moment després que passés, em vaig sentir deshumanitzada, un objecte que el meu agressor podia utilitzar al seu gust. Imagino que és precisament així com em veia a mi i a qualsevol altra persona a qui pogués haver agredit.

Hi ha molts homes que, tàcitament o explícitament, consideren les dones inferiors: menys intel·ligents, menys capaces, menys resistents. Els que es reafirmen en els seus actes són encara pitjors. No els reconeixen el mèrit a les dones ni tan sols com a versions inferiors dels homes; simplement les veuen com a cossos que existeixen per al seu plaer i ús.

Em pregunto si la seqüència de les emocions d'Hermoso va ser la mateixa que vaig sentir quan un desconegut em va agafar els pits: commoció, seguida de ràbia, seguida d'una valoració racional del fet que atacar tindria conseqüències pitjors. Hermoso ha dit que, al principi, va rebre pressions perquè defensés el petó i protegís Rubiales. Em pregunto si, en aquell moment, es va preguntar si el petó tenia importància o si va intentar convèncer-se que no n'hi havia per tant. És evident que va arribar a la conclusió que sí que la tenia, i, malgrat les fortes pressions perquè tragués importància a l'assumpte, va exigir que Rubiales rendís comptes.

Els homes com Rubiales i Trump solen comptar amb una caterva de defensors, persones disposades a dir que aquestes coses no tenen tanta importància. Probablement, la majoria es consideren raonables. Alguns defensors toleraran conductes aberrants per allò que els homes aparentment ofereixen: lideratge, alguna capacitat extraordinària o una altra expressió de poder. Altres defensen aquests actes perquè ells també creuen que el cos de les dones és sempre, en un determinat nivell, propietat dels homes, i que, per tant, es pot ignorar una transgressió, suposadament menor, del consentiment. “No l'estava violant. Només era un petó”.

Els que es reafirmen en els seus actes ens serveixen com a prova de fins a quin punt la societat considera que una dona ha de tolerar abusos, especialment els d'algú que està en una posició de poder relatiu. Animen els altres a ampliar l'esfera del que és acceptable pel que fa a tractar malament les dones. Ho fan amb plena confiança en ells mateixos, i conformen un privilegi extrem amb molt poques conseqüències. I és així com s'asseguren que torni a passar.

Copyright The New York Times