Rubiales, un judici de collons
El judici a Rubiales és un judici de collons. Dels seus, concretament, els que va agafar-se ostentosament a la llotja davant dels espectadors de tot el món al costat de la reina Letícia, amb aquella efusivitat cavernícola que va dedicar-li al seleccionador que se’l mirava des de la gespa: “Et vaig fer aquell gest dient «Olé tus huevos!»". Si en comptes de pensar amb els testicles hagués pensat amb el cap no hauria fet l’escena del “piquito” i ara no estaria sent jutjat.
El de Rubiales està sent més que un judici. Ell se sent com un peó en la guerra cultural del feminisme i de l’esquerra en general. Veu enemics polítics maniobrant contra ell de sota mà i segur que no s’equivoca, però per a desgràcia seva aquest judici s’ha convertit en un episodi popular per la dignificació de la vida pública. Bé, i de la vida privada, també. El fet mateix que un tipus amb el seu comportament estigui retent comptes en un tribunal és un canvi d’època, una impugnació històrica a la caspa hispana, la fatxenderia, els pactes de sang i de silenci, els atacs d’importància, els xantatges, els augments de sou com a demostració de poder, i el masclisme testicular que encara governa tants ordres de la vida aquí i a tot el món. Penso en Trump, esclar, que té el cinisme de justificar una deportació de vora dos milions de persones amb l'argument que no poden viure sobre runes, com si haguessin estat víctimes d’una desgràcia natural, i embelleix la seva barra llançant la idea d’un projecte que és propi de la mentalitat d’un promotor immobiliari com ell. Per a Trump, però, no hi haurà judici.
