Rumb al futur

El passat primer diumenge de juny hi va haver eleccions presidencials a Mèxic i el conegut escriptor, periodista i historiador iucatec Héctor Aguilar Camín havia dit que “Les eleccions del 2 de juny tindran un perfil plebiscitari. Serà una elecció a favor o en contra del projecte d’absolutisme presidencial de López Obrador i de la candidata”. L’afirmació, com a mínim, resulta una mica insidiosa, ell mateix no s'atrevia a assenyalar-ho del tot com a una elecció entre “dictadura o democràcia, però sí rumb a la dictadura o rumb a la democràcia”. Una presumpció de maldat que ha estat present sovint a molta de la informació sobre el govern del president Andrés López Obrador que, aquests anys, ens ha arribat a través dels mitjans de comunicació. 

Héctor Aguilar Camín, autor de la coneguda novel·la Morir en el Golfo, es podria considerar una mena de reliquiari a l’altar de l’antic règim priista, reconvertit a flagell mediàtic del president. Ideològicament, perquè ens entenguem, es trobaria en una deriva tipus “iaio Felipe González”. La candidata que representava allò que l’escriptor defineix com el “rumb a la democràcia” era Xóchitl Gálvez, del Partit Acció Nacional i capçalera del Front Ampli per Mèxic, integrat, entre altres, pel famós Partit Revolucionari Institucional, que durant més de 70 anys, sense interrupció, va governar Mèxic. Per la seva part, el Partit Acció Nacional de Xóchitl Gálvez, tradicionalment ha estat el partit del gran capital regiomontà, la regió fronterera amb els Estats Units, i es pot situar ideològicament a l’estela de l’antiga democràcia cristiana i de l’integrisme antirevolucionari de tradició cristera. 

Fent unes altres similituds, igualment la contesa electoral es podria haver situat en termes d’un plebiscit entre la “desinstitucionalització” de la revolució en mans de la gent comuna i la pervivència del període institucional, amb aromes dretanes, al servei del gran capital. Però, el resultat ha estat el que ha estat i, a més, contundent: Claudia Sheinbaum ha doblat els vots a la candidata contrincant i s’ha convertit en la més votada a la història de Mèxic, amb una estimació de 35,5 milions de vots a favor i 6 punts percentuals per sobre d’Andrés López Obrador a les anteriors presidencials, el qual deixarà la presidència amb una popularitat mai vista del 60%. Amb tota seguretat, quan en el futur s’estudiï la política mexicana d’inicis del segle XXI no es podrà entendre sense tenir en compte la seva figura.

Certament, les xifres descriuen un panorama bastant diferent del que han anat traçant alguns mitjans durant tot el sexenni. Diria que aquesta és una constant, en bona part, de la informació d'Amèrica Llatina que arriba a Espanya, molt mediatitzada pels interessos econòmics que hi ha darrere els mitjans. Tics colonials. Es podria parlar, àdhuc, d’un fenomen permanent d'informació adulterada, que és aconsellable posar en quarantena per no patir episodis sobtats desencantament. En tot cas, s’ha fet evident que l’aparell mediàtic de la dreta mexicana no ha estat suficient per evitar la victòria del dizque “rumb a la dictadura” anunciat per l’il·lustre Aguilar Camín, al qual Santa Llúcia conservi la vista.   

En les dades biogràfiques de la presidenta electa es destaca que el pare i la mare de Claudia Sheinbaum havien militat a moviments obrers i estudiantils. Ella mateixa sovint ha dit: "Soc filla del 68", encara que va néixer l’any 1962 a Ciutat de Mèxic. Aquest subtil reconeixement a la generació dels seus pares representa una primera declaració de principis. A Mèxic, parlar del 68 és parlar de la massacre de Tlatelolco, és situar-se a l'altre costat de la història, el dels moviments socials i de la gent comuna, de l'inconformisme i la transformació. També, significa entroncar-se a una llarga tradició política que arrenca amb el constitucionalisme social dels primers anys de la revolució mexicana, idees emparentades amb què van alimentar la II República Espanyola. Una línia divisòria equivalent al reconeixement de la república com l’únic antecedent democràtic a la història que marcaria Espanya.

Física, doctora en enginyeria ambiental i membre del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de l'ONU,  destaca d'ella mateixa el fet d’haver crescut en la "dualitat entre fer política per transformar el món i alhora un sentit acadèmic i científic". Una dicotomia molt present en el debat actual, en un món en què el negacionisme és bandera d’un nou integrisme i el gran capital maniobra per imposar la idea de seguretat bèl·lica per davant a la del Green New Deal. Ara mateix, a les Illes Balears, ens trobaríem en un debat d’aquestes característiques, entre un concepte neotecnocràtic i la idea humanista d’un Pacte per  la Sostenibilitat, reflex de dues maneres distintes d’entendre el món, que tenen la necessitat imperiosa d’arribar a acords. 

No és per accident que fossin dues dones les candidates amb més possibilitats de guanyar les eleccions a la presidència de Mèxic, sinó que és el resultat d’anys de feina i avenços lents en la paritat a la vida pública. S'han trencat estereotips culturals i aflora una realitat llargament amagada com és la importància social de la dona a la vida de Mèxic. El periodista Toño Ortega, corresponsal de l’agència Efe a Mèxic durant molts d’anys, em va ensenyar a apreciar la riquesa dels intersticis de la revolució mexicana. L’any 1982 em va introduir a tota la bellesa i valor que hi havia a la candidatura a la presidència de la República d’una activista pels drets humans que nomia Rosario Ibarra, membre del Partit Revolucionari dels Treballadors. Una dona en un món de mascles, que amb prou feines va aconseguir l’1,77% dels vots. Avui, a les escoles de Mèxic, els nins i les nines tindran en el lloc preferencial de les aules el retrat d’una dona presidenta de la República. Chapeau!