Rússia, Ucraïna i el passat estrany
Comencem pel referent més vell dels tres que evocarem aquí. Molt abans que es parlés d'Euràsia, molt abans de l'ideòleg de l'actual imperialisme rus, Aleksandr Duguin, líder del partit neofeixista que porta justament aquest nom (Евразия; per cert, la semblança del seu logo amb el de Falange Española crida l'atenció), l'Imperi Otomà ja representava a la perfecció aquest concepte borrós. De fet, encara avui, Turquia té una part del seu territori a Europa i una altra a la península d'Anatòlia. Segons Marx, hi ha una manera asiàtica d'entendre les coses: quan parlava del "mode de producció asiàtic" i el distingia del romà i del germànic, es referia a aquesta especificitat, inseparable del que anomenava "despotisme asiàtic". Aquesta denominació més o menys racista fou substituïda després per l'escolàstica marxista per la més neutra "despotisme comunal". Els turcs, amb aquell imperi seu que anava des de Bòsnia fins al Caspi, tenien un costum denominat devşirme, clau per entendre una de les pitjors atrocitats que ha fet Putin, com veurem ara. L'Imperi Otomà reclutava a la força nens petits, en general d'entre sis a vuit anys, provinents dels territoris cristians de l'oest. La majoria acabaven pertanyent al cos militar dels geníssers. Molts provenien de famílies nobles europees. Algunes es convertien a l'islam per evitar, sovint infructuosament, aquest segrest. Estem parlant del segle XVI o XVII, posem per cas. Vladímir Putin, però, ha fet això en ple segle XXI. La xifra oficial és de 16.200 infants segrestats.
El segon referent és històricament més recent, tot i que potser és el que explica millor una de les causes directes de la invasió i devastació d'Ucraïna per part dels marmessors de l'antiga Unió Soviètica, és a dir, de la Federació Russa. L'any 1954, el llavors secretari general del PCUS, Nikita Khrusxov, va decidir traspassar la sobirania de la península de Crimea de Rússia a Ucraïna. Cal tenir en compte que en aquell moment formaven part del mateix país i no hi havia cap indici que fes pensar que acabarien separant-se. Però ja ho veuen... El sàtrapa rus va actuar així per qüestions més o menys pràctiques de caràcter administratiu (abastiment d'aigua i d'energia, etc.) però també per la mala consciència sobre el Holodomor, el genocidi que Stalin va perpetrar a Ucraïna i que va causar la mort, en general per inanició, d'entre 1,5 i 4 milions de persones. Per descomptat, aquest segon assumpte mai no es va verbalitzar en relació als motius de la cessió territorial. La població de Crimea, però, era i és majoritàriament russa, no ucraïnesa. Sigui com sigui, aquest territori és un compendi de vells greuges creuats, tot i que encara a flor de pell. Per a Putin i per als russos en general és alguna cosa més que una petita península, i per a Zelenski i els ucraïnesos, també. Hi ha territoris on un país es juga el futur, i altres on es juga... el passat. Òbviament, els segons desperten més passions.
El tercer referent és molt més recent: va passar fa només 29 anys i té a veure amb la sempre tènue línia divisòria que separa la candidesa de la bona voluntat. Al meu modest entendre, la invasió d'Ucraïna va començar exactament el dia cinc de desembre de l'any 1994 a Budapest, quan la nova república ucraïnesa va cedir tot el seu considerable armament nuclear a la Federació Russa. La invasió només era qüestió de temps. Convé recordar, perquè no és gens anecdòtic, que Ucraïna era en aquell moment la tercera potència nuclear del món. Convé recordar igualment que el Memoràndum de Budapest, signat per Rússia, garantia de manera explícita el respecte als límits territorials d'Ucraïna, Crimea inclosa. Res de res.
I ara cal formular una pregunta que el pacifisme naïf ha volgut obviar: ¿la invasió d'Ucraïna resultava imaginable en cas que aquest país hagués conservat una part, o la totalitat, de l'armament nuclear que hi havia al seu territori? Em sembla que la qüestió es respon sola. Abans he escrit "pacifisme naïf" perquè n'hi ha un altre de pragmàtic que també està en contra de la guerra, però sense participar en un bonisme fantasiós. Les campanyes "pacifistes" que va orquestrar, sempre contenint el riure, l'antiga URSS (l'última va ser contra la bomba de neutrons a començaments de la dècada del 1980) només buscaven el desarmament unilateral dels altres, i ho feien a través de gent dels països occidentals que gairebé sempre no sabien ben bé a quin joc estaven jugant. En aquell moment, Putin treballava al KGB: sap de què va, doncs, tot això. De fet, actua amb la mateixa eficàcia propagandística d'aquell temps, cosa que no deixa de ser meritòria.