Així serà la “Rússia xinesa”

Durant els tres dies que durarà la visita de Xi Jinping a Moscou, les cerimònies del Kremlin no se centraran només en manifestar el respecte al convidat més important acollit per Rússia des del començament de la guerra d’Ucraïna, sinó també en exhibir la igualtat entre el dirigent xinès i el seu amfitrió. Tot i això, els elaborats rituals protocol·laris no amagaran la creixent asimetria entre els dos països.

A Putin li agrada presentar el seu assalt a Ucraïna com un acte de rebel·lió contra el domini mundial dels Estats Units i com un salt endavant cap a la plena sobirania russa. La realitat, però, és molt diferent. Tretze mesos després del començament de la guerra, Rússia depèn cada cop més de la Xina com a mercat per a les seves primeres matèries, com a font indispensable d’importacions i com a aliat diplomàtic més important enmig del seu creixent aïllament a escala mundial. El 2022 la Xina va representar gairebé el 30% de les exportacions russes i el 40% de les seves importacions. Aquest intercanvi comercial es liquida cada cop més en iuans xinesos, perquè Occident ha imposat sancions a l’accés de Moscou al dòlar i l’euro. Ara que Occident s’està alliberant ben de pressa de la seva vinculació als recursos naturals russos, aquesta dependència no pot sinó créixer.

En realitat, potser Rússia dependrà aviat de la Xina com no ha arribat mai a dependre d’Europa. Moscou va fer un canvi d’orientació estratègica cap a Pequín el 2014, després de l’annexió de Crimea, buscant una diversificació allunyada d’Europa. Ara que els llaços amb Occident estan irremissiblement trencats, a Rússia no li queda cap més opció a llarg termini que el gegant asiàtic.

I com més vagi baixant la capacitat d’influència del Kremlin a causa de la seva dependència de la Xina, més concessions polítiques podria exigir Pequín. Potser demanarà a Rússia que comparteixi tecnologies militars estratègiques, que accepti la seva presència naval a l’Àrtic rus o que doni llum verda a la instal·lació de més bases de l’Exèrcit Popular d’Alliberament a l’Àsia central. És possible que també vulgui dir-hi la seva sobre els vincles de Rússia amb països asiàtics que tenen problemes amb el règim de Xi. Per exemple, podria demanar a Moscou que deixi de subministrar a l’Índia l’equipament militar que des de fa dècades li està venent. I potser el Kremlin no podrà rebutjar algunes d’aquestes propostes.

Si tan obsessionat estava el Kremlin amb el suposat domini nord-americà en les seves relacions amb Occident, ¿com és que ara estaria disposat a supeditar el seu país a una submissió cada cop més forta a la Xina? El motiu és que la guerra contra Ucraïna i, per extensió, els seus aliats occidentals, s’ha revelat ara com el principi rector de la política, l’economia i la política exterior. És tant el que Putin i el seu entorn han invertit en aquesta campanya que la guerra ha esdevingut una qüestió existencial. Perdre-la, per a les ments tenebroses dels homes durs del Kremlin, vol dir perdre el poder, el país i potser fins i tot la llibertat i la vida.

Mentre la censura i la repressió es converteixen en la norma a Rússia, amb una economia cada cop més en peu de guerra, el Kremlin està valorant de nou totes les relacions diplomàtiques en funció del seu possible suport a la iniciativa bèl·lica russa. La Xina es perfila com el soci més important per tres motius.

En primer lloc, l’augment de les seves compres de primeres matèries russes omple les arques de Putin. En segon lloc, la Xina és una font insubstituïble de subministraments per a la maquinària de guerra de Moscou, tant si es tracta de components per a les armes russes com de microxips per a aparells industrials. Finalment, tot i que el Kremlin s’ha esforçat per trobar la manera de castigar Occident –sobretot els EUA– pel seu suport a Ucraïna, les eines desplegades fins ara, com ara les armes cibernètiques o el xantatge energètic, no han resultat gaire eficaces. Per tant, el Kremlin cada cop està més convençut que ajudar la Xina, el principal adversari dels Estats Units, a destronar el seu gran rival és la millor manera de venjar-se de l’ajuda prestada per l’administració Biden a Ucraïna. I per això ja no sembla tabú compartir secrets militars estratègics amb la Xina ni contribuir a la seva maquinària militar.

El que ajuda a superar el mal trago de la submissió a la Xina no és només la satisfacció per la pròxima desaparició de l’hegemonia nord-americana, sinó la notable habilitat xinesa per afalagar l’ego rus i contribuir a la imatge pública de Putin, com fan ara amb la visita d’estat de Xi. Una altra realitat reconfortant és que, mentre se satisfacin els seus interessos, a la Xina li importen un rave la repressió i la corrupció de Rússia.

La nova actitud de Moscou amb la Xina contrasta vivament amb la de fa un any. Abans del 24 de febrer, moltes veus de les altes instàncies del poder advertien del perill de precipitar-se cegament en braços de Pequín i defensaven una política exterior més equilibrada. Aquestes veus ara estan en silenci, subordinades a la visió de túnel de Putin sobre el que han de ser els interessos nacionals russos: destruir Ucraïna i venjar-se d’Occident. La tragèdia és que, fins i tot quan Putin desaparegui de l’escena política, probablement sobreviurà la nova organització basada en una gegantina dictadura eurasiàtica subordinada als grans senyors xinesos.

D’aquí uns quants anys Occident ja no tindrà cap mena de dependència econòmica respecte a res que sigui rus. L’economia de Rússia s’adaptarà –amb la gran ajuda dels xinesos– a un nou model: més pobre i endarrerit tecnològicament, però sostenible. La Xina consumirà la major part de les exportacions russes i subministrarà la seva tecnologia moderna; el sistema financer rus estarà totalment iuanitzat. Els líders sancionats dels serveis de seguretat russos i l’exèrcit es convertiran en la nova elit del país: majoritàriament veterans de la campanya d’Ucraïna, sense experiència en desplaçaments a Occident des del 2014, i molts d’ells amb fills a les millors universitats xineses.

Per refer els llaços amb Occident i treure’s de sobre aquest domini xinès, Rússia hauria de donar satisfacció a Ucraïna, que exigeix l’assumpció de responsabilitats pels crims de guerra, reparacions i la devolució de tots els territoris annexats, amb la promesa d’una vaga recompensa, consistent en l’aixecament parcial de les sancions. Tot plegat serà difícil, fins i tot en l’improbable escenari d’un govern democràtic a la Rússia posterior a Putin, i gairebé impossible per a l’equip que segurament dirigirà el Kremlin quan l’actual president deixi per fi el càrrec. El vassallatge a la Xina semblarà més familiar, previsible i beneficiós.

Copyright The Economist