Ruta guiada als indrets de la causa militar 17/1936: la descoberta d’uns fets silenciats

El mes de març passat, des de l’Arxiu Municipal de sa Pobla, iniciàrem un projecte que podia sacsejar l’ànima del poblers. De petits, havíem sentit parlar –sempre en veu baixa– que hi havia hagut un jove pobler afusellat per 'roig' en temps de la guerra (in)civil. També havíem sentit alguna cosa sobre uns carrabiners que no varen voler obeir els seus comandaments i que es rebel·laren contra l’'autoritat militar' del 36. Així com de falangistes que sortien amb camises blaves de la sagristia, armats amb fusells. Aquelles converses eren ràpidament i hàbilment dirigides pels majors cap a l’orgull 'patriòtic' pobler. Ens deien: tot allò no va ser res, allò important és que nosaltres, els poblers, donàrem menjar a tot Mallorca i als soldats del bàndol d’en Franco. I aquí acabava la cosa, havíem restat sans i estalvis perquè ens vàrem convertir en un rebost ple de patates i mongetes. La meva generació va créixer sense dubtar d’aquesta història. La por –la maleïda por– que a vegades ens salva també ens pot arribar a matar. De fet, mentre reconstruíem els fets ocorreguts al nostre poble entre el 18 i el 23 de juliol del 1936, encara hem pogut reviure i tastar aquella por atàvica, heretada i aferrada a la nostra ànima individual i col·lectiva. Ens hem refugiat rere la inconsciència, el no voler saber per no patir. Per salut mental i per dignitat vàrem pensar que no podíem continuar vivint dins l’oblit ni la ignorància. Ens calia saber què va passar i com va passar. Amb aquest envit, ens vàrem enfrontar a la causa militar 17/1936, milers de fulls escrits desats en carpetes. Intuíem que allà hi trobaríem les respostes que cercàvem.

Més de mil cent pàgines que ens ajudaren a reconstruir el tiroteig que hi va haver davant la caserna dels carrabiners, a l’entrada del poble. Amb aquesta recerca de la memòria ocultada poguérem escoltar els crits de n’Orozco i del seu amic Valcárcel en defensa de la República i de la llibertat. Llegírem fragments de cartes, com la que va escriure en Jaume Serra Cuca a la seva estimada Dolça hores abans de morir. També les declaracions del rector Palou en contra d’en Jaume, que ens varen impactar i ens remogueren les entranyes. Aquell odi d’en Palou li robaria la vida a en Jaume Serra Cuca i el seu cos cauria abatut a la fossa d’Illetes aquell matí fred de l’11 de març del 37. No oblidàrem les penúries d’en Pau Cañelles, que va viure amagat tres anys dins un forat, ni les d’en Pere Serra Sabater que fermaren a un cotxe i l’arrossegaren fins que els seu cos va quedar esquarterat. Són massa coses, massa dolor i mars de tristesa, tapats i emmordassats pel silenci i l’oblit. De fet, quan érem a l’inici de la recerca dubtarem si podríem continuar, les llàgrimes de tanta gent ens regalimaven fins a fer-se insuportables. Dissabte dia 11 de març –i també el dissabte següent, el 18– prop de noranta persones férem silenci i col·locàrem clavells vermells sota els seus noms per reivindicar la dignitat dels afusellats. Quan érem al davant de l’ajuntament de sa Pobla ben segur que vérem la bandera que va penjar el corneta Palazon, que encara oneja al vent i que li costà la vida. Abans d’anar cap al memorial de Can Cirera Prim per tancar el cercle, saludàrem la 'camiona' de madò Revella, amb en Toni Parrús que duia els set carrabiners i els quatre joves cap a Cap de Pinar.

No pot ser mai que tot això passàs a sa Pobla, ens varen dir. No pot ser possible. El cert és que –de moment– hem trobat documentats els noms de més de quaranta persones que varen ser empresonades o represaliades. No remeneu els morts; que descansin en pau, va afegir aquella veu de por i d’inconsciència. Nosaltres deixarem la carpeta de la causa 17/1936 mig oberta per si algú hi vol guaitar. El darrer dia, una senyora vestida de groc se’ns va acostar, quan ja ens acomiadàvem, amb un clavell vermell a la mà: som una neta d’en Valcárcel, i no va poder dir res més... ens vàrem abraçar.