S'ha acabat el bròquil
BarcelonaÉs possible que hagi sigut aquesta traducció del castellà de la frase se acabó lo que se daba el que ha tingut al cap Pedro Sánchez en impulsar des del seu grup parlamentari la reforma de la llei orgànica del poder judicial per evitar d’una vegada el vergonyós bloqueig d’aquest òrgan –de composició caducada fa quatre anys– a la designació dels nous magistrats del Tribunal Constitucional que li corresponen. Si surt aprovada la reforma, els vocals ja no ho podran retardar més. Hauran de votar una sola vegada els candidats proposats i sortiran escollits els que tinguin un major nombre de vots. Fins i tot es parla a la reforma de responsabilitats penals per als responsables d’un eventual bloqueig.
És una reforma arriscada, no tant per raons tècniques d’independència de la justícia, sinó perquè evidencia que ningú espera que els vocals del Consell General del Poder Judicial siguin independents. És una jugada arriscada perquè les majories es poden alterar i pot passar que algun vocal no voti en la línia del partit que el va designar, com per una altra banda hauria de ser lògic. Però, en fi, benvingut sigui el final del bloqueig malgrat que la imatge d’independència de la justícia ha patit un dany que serà irreparable fins que una reforma constitucional d’abast ambiciós faci una mena de reset i tornem a posar el comptador a zero. Si aquesta reforma no es fa, la justícia caurà en una línia de decadència que pot tenir una profunditat que ningú s’imagina a hores d'ara.
Però som a finals d’any, i sembla que políticament es volen tirar endavant més i més reformes. Entre les més importants, la que fa desaparèixer el delicte de sedició, que està més coll avall del que es podia preveure tot i el desgast polític que comporta, sobretot per al PSOE, i que està pendent de ser més perfilada per no sancionar indegudament algunes de les mobilitzacions més típiques dels moviments socials. En aquest sentit van les esmenes d’ERC, tot i que es tracta de reformes molt difícils d’apamar prou per no permetre un marge de maniobra judicial que pugui provocar inseguretat jurídica. I més tenint present que es tracta d’una reforma que, pel que fa als condemnats per sedició i els que ho poguessin ser en el futur –particularment els polítics independentistes que són a l’estranger–, podria ser una actuació ineficient. Ho diré una vegada més: no és segur, en absolut, que els polítics a l’estranger siguin acusats finalment de desordres públics. I llavors tornaríem a ser al cap del carrer.
I la malversació? Aquesta és una reforma, ja no cal amagar-ho, que d’alguna manera intenta també desjudicialitzar els processos pendents contra diferents càrrecs acusats de finançar el referèndum de l’1-O amb diners públics. En aquest punt el canvi és, em temo, el més delicat de tots, tot i que pot ser políticament el menys conflictiu, atès que tots els partits tenen els seus casos de corrupció, malgrat que algú aquests dies brami hipòcritament contra la reforma. Es tractaria, explicat de manera breu, que destinar quantitats de diners a finalitats alienes a la llei, però que no provoquin enriquiment propi, siguin sancionades amb una pena menor que eviti, almenys, ingressos a la presó.
Reformes alternatives
No soc en absolut entusiasta de les presons. He escrit ja moltes vegades que la garjola no és la solució per a la majoria de delictes, i més si només es busca aconseguir un càstig per fer que el reu pateixi, sense anar més enllà. Però malgrat tot, no es pot desmuntar tot un sistema de sancions privatives de llibertat sense albirar una alternativa raonable i explicar-ne els perquès. Dit d’una altra manera, legislar a cop d’interessos puntuals mai és una bona pensada.
Però hi ha coses que caldria assumir per part de tothom. Mesures com els indults han estat utilíssimes per apaivagar el conflicte polític. Les reformes del Codi Penal no ho seran pas, i a més, el seu abast en l’aplicació judicial encara s'ha de veure. Unes altres reformes, potser no tan llampants, haurien estat molt més útils i sobretot políticament tranquil·les: limitació de l’acció popular –recorden Vox al Tribunal Suprem?– i més control de l’administració penitenciària en el compliment de les penes, sense dependre del jutge que va dictar la sentència i que, justament per això, ha perdut la seva imparcialitat.
Ara potser ja és tard per fer més moviments legislatius, però aquestes reformes haurien passat molt més desapercebudes. I haurien estat molt més eficients. L’alternativa a una llei d’amnistia per a la qual ara potser no era el moment podria haver estat molt més silenciosa.
