S'ha acabat la comèdia
La novetat és que, aquesta vegada, és la justícia espanyola mateixa la que reconeix, ni que sigui implícitament, l'existència del lawfare. La guerra bruta judicial és un abús de poder antidemocràtic, i tanmateix recurrent en la democràcia espanyola: recordem les tortures i judicis de part al País Basc durant la guerra policial i judicial contra ETA, o les ràtzies contra independentistes a la Catalunya olímpica, o la impunitat dels GAL, o el tancament del diari Egunkaria, o els joves d'Altsasu, o les falses acusacions contra dirigents de Podem i altres organitzacions de l'esquerra espanyola, o la impunitat de què han gaudit, tot sovint, els grups violents d'extrema dreta, o, per descomptat, la llarga i delirant persecució judicial contra els independentistes catalans del Procés.
Tot això sempre s'ha negat categòricament, i posar en qüestió la imparcialitat dels jutges i els fiscals a l'estat espanyol ha estat anatema i ha equivalgut a la desqualificació immediata per a qui plantegés el dubte. Ara, però, és un magistrat de la sala penal de l'Audiència Nacional el que desmunta tota la instrucció d'un altre jutge, el tristament cèlebre Manuel García-Castellón, que no ha fet altra cosa al llarg de la seva diguem-ne trajectòria que utilitzar la justícia per servir interessos polítics (els del PP en particular, i els de la dreta ultranacionalista espanyola, en general). Tres anys de diligències del cas Tsunami han estat anul·lats de cop: la ironia és que s'ha fet per un defecte de forma, perquè a més de prevaricadors, els jutges com García-Castellón acostumen a ser sapastres, xulescos i indolents. Aquest García-Castellón, per exemple, es pensava que el compliment dels terminis per presentar mesures no anava amb ell, i es va permetre decretar la pròrroga de les investigacions contra els perseguits pel cas Tsunami vint-i-quatre hores després de la data límit per fer-ho. Aquest ha estat el pretext per obligar García-Castellón a desmuntar el seu circ: recorda una mica quan al gàngster Al Capone finalment el van enxampar, però no per contraban de licor, suborn, robatori i assassinat, que eren les seves pràctiques habituals, sinó per no pagar impostos.
El fet té derivades polítiques evidents (d'altres, com el retorn de Puigdemont i Wagensberg, en espera del que decideixi el Suprem, i encara unes altres que de moment no podem preveure), que són favorables als enemics polítics que García-Castellón volia destruir: els independentistes catalans i el govern de Pedro Sánchez, amb ell al capdavant. El gir de guió respecte de la situació que hi havia tot just la setmana passada torna a ser brusc i complet. Fa pensar –com deia Xavier Vendrell en una entrevista al Més 3/24, poc després que es conegués la notícia– que, a més de la bona feina de la lletrada Marina Roig, també hi ha hagut una feina política prou efectiva per part dels partits independentistes i del govern d'Espanya. Ara que la comèdia ha estat destapada, és moment de plantejar-se què fer (penalment) amb els jutges i els fiscals prevaricadors.
