A la fi! S’acaben les vacances dels càrrecs polítics
Aquestes festes de Nadal, els periodistes hem tingut ben complicat treballar si havíem de menester parlar amb un càrrec polític. No s’han pogut fer consultes, ni entrevistes, ni tenir accés a dades... Tot s’ha aturat i els gabinets s’han buidat de càrrecs que, ho hem de recordar, pagam nosaltres, que formam part d’aquesta massa heterogènia denominada ‘la ciutadania’.
Ara bé, sí que hem pogut contemplar càrrecs polítics visitant betlems, gaudint de sopars nadalencs de partit, desitjant bones festes i bon any i invocant els Reis d’Orient perquè el 2024 vingui carregat de bones notícies, com si l’administració no estigués en les seves mans i depengués de la voluntat d’aquests tres senyors. No han faltat els nins: s’han fet fotos amb els fills, amb nins que passaven per allà davant i amb infants malalts a l’hospital. De fet, la presència de menors a les fotografies dels polítics és una d’aquelles tradicions del segle XX que, per molt que evolucioni la intel·ligència artificial, encara no ens hem llevat de damunt. I això que cada vegada resulten més estranyes i forçades.
Un capítol a part han estat les copes de Nadal, tant d’institucions com de partits. Estan bé per tenir contacte amb els polítics, perquè moltes vegades, el tracte directe facilita l’accés a les notícies. Ara bé, cal pagar el preu d’escoltar hores d’autobombo, sigui quin sigui el color polític. Supòs que una època com aquesta no només fomenta una cosa tan cristiana com el consumisme, sinó també el triomfalisme. Ho entenc. En segons quines circumstàncies sobreviure és un autèntic triomf. I, si no caus de la cadira, encara té un gust millor.
Ara em deman si quan la festa ha acabat ja ens agafaran el telèfon amb normalitat, si hi haurà resposta per als nostres missatges, molts dels quals han quedat aquests dies en uns llimbs telefònics dels quals no sabem si tornaran, i si ens deixaran de dir que no hi ha funcionaris per respondre. Perquè, si ens posam èpics, ha tingut un punt d’heroïcitat treballar en aquestes condicions lúdico-festives. Quedam a l’espera del pròxim desert informatiu, que sol coincidir amb l’agost. Mentrestant, podrem gaudir de fer feina amb l’agilitat que hem perdut aquests dies.
És estrany. El nostre món privilegiat s’ha aturat per celebrar una festa religiosa en un Estat aconfessional, on molts passam el temps entre la indignació i la indiferència. Sembla gairebé un deure moral gaudir les festes com si fossin les darreres abans de l’arribada de l’apocalipsi. Hi ha tant d’entusiasme que de vegades fins i tot embafa i sembla que no té sentit. Però en altres indrets ha estat igual que sigui Nadal, o Cap d’Any, o que vinguin els Reis. Es veu que les guerres no tenen gens de respecte per a les tradicions i prefereixen seguir el seu curs sense agafar-se dies festius. Si ho penses una estona, acabes observant la vida que t’envolta amb estupor, perquè hi ha contrastos que com a mínim han de generar aquesta sensació.
