S’arribaren a empegueir de qui havien estat

PalmaEls humans tendim a pensar-nos que la nostra realitat i la realitat del nostre entorn més immediat són al centre de totes les coses. Per això, la mirada llarga i panoràmica i l’empatia han de ser ponderades com a elements de càrrega positiva a l’hora de valorar la capacitat d’anàlisi i el saber estar en el món de les persones.

Surt a rotlo aquesta reflexió inicial perquè la Mallorca d’avui, tot i haver-se abeurat d’unes herències inevitables, poc o res té a veure amb aquella illa rural, rústica, àrida, eixuta i estamental, fins i tot amb tocs medievalitzants, que conegueren encara els qui visqueren de primera mà els anys cinquanta, seixanta i àdhuc setanta. Els qui descendim d’aquella gent i encara avui habitam la part forana tenim una idea potser romantitzada, segurament esbiaixada, de com vivien aquella gent, de com era el paisatge que habitaven, i de quina forma de vida productiva assegurava el sustent familiar en aquell temps.

Cert és que fórem una illa industriosa, amb matisos, i amb una revolució industrial tardana. Però hi ha un fet indestriable de la nostra idiosincràsia: la terra i la pagesia. Sabíem, un temps, que la terra era dels senyors i que eren els pagesos els qui en tenien esment i que malavejaven per fer-li treure fruit.

Ni per la rigidesa estamental, ni tampoc per l’esforç que suposa el treball de la terra, i més en les condicions d’aquell temps, ningú voldria tornar avui a la Mallorca antiga que tantes vegades ens han retratat, bé amb imatges, bé de paraula.

Avui, en una illa abocada en cos i ànima al monocultiu intensiu de la mamella turística, resten encara persones que creuen en una altra forma de viure. Són poques, i la feina que fan té una repercussió ínfima en l’economia d’aquí. El sector primari, pensam en agricultura i ramaderia, representava, segons dades del 2021, un 0,5 per cent del PIB de les Illes Balears i donava ocupació a un 0,79 per cent de la població activa. L’abandonament de les terres és una constant en creixement cada any que passa i així i tot l’extensió de terres cultivades a l’agrícola manera suposen moltes més quarterades que les que estan destinades a l’explotació directa per part del monocultiu turístic.

Malgrat totes aquestes vicissituds i circumstàncies, la certesa més indiscutible, mentre no surti cap invent nou que ho contradigui, és que el que menjam surt de la terra. No cultivar-la, per tant, és renunciar al bé més preuat per garantir la nostra supervivència. I és per això que, d’una forma atàvica, fins i tot podríem dir que gairebé irracional, empatitzam amb les mobilitzacions d’aquests dies, sentim les raons d’un ofici ancestral, que per optar als ajuts europeus han d’esdevenir gestors en comptes de pagesos, empresaris en comptes d’agricultors. I, per paga, amb totes les exigències del món, tant burocràtiques com de sostenibilitat ambiental, producció ecològica o benestar animal. Unes exigències que, en canvi, no s’apliquen al producte que ens arriba dels extramurs comunitaris. Si ja és car cultivar la terra aquí, on la mà d’obra és més cara, imaginem-nos què suposen, a més, tots aquests afegitons.

Com dèiem més amunt, som d’una terra pagesa per definició, en essència. El canvi radical que hem patit les darreres dècades no sols ens ha allunyat de fora vila, sinó que ens n’ha fet renegar. Durant els anys seixanta, setanta i vuitanta, els mallorquins de naixó, pagesos d’arrel, renunciaven als seus orígens, al treball de la terra prima i a la sacrificada feina del camp per enfilar-se al coet interestel·lar del turisme i la modernitat, al dobler fàcil i irreflexiu i a l’explotació sense mesura del territori. S’arribaren a empegueir de qui havien estat, sense témer-se que el que feia empegueir era qui havien esdevingut.

Per això són encara molts avui els qui relacionen la pagesia amb un passat ranci i estantís, malaltissament conservador i ancorat en el passat. I potser també per això l’extrema dreta europea, i també la que campa per aquí, ha volgut instrumentalitzar en favor seu la lluita pagesa. A Mallorca mateix la presència de símbols espanyolistes a la tractorada ha estat ben vistosa. És obvi que una determinada pagesia té un component ultra important. A Manacor en tenim una bona mostra, amb el número u de Vox dins l’Ajuntament, que viu de la feina que fa a fora vila. Ara bé, els més urbanites hem de saber obrir l’espectre i veure també que ideològicament el món de pagesos i foravilers és transversal i que entre els treballadors de la terra, fins i tot entre els empresaris de la terra, hi podem trobar qui la treballa amb amor, amb sensibilitat, amb sostenibilitat i de forma, també, autocentrada. Esventrem els prejudicis contra la pagesia i entenguem que res no és avui com va ser fins fa cinquanta anys. I, sobretot, lluitem per prestigiar i vehicular el producte fet aquí. La dependència que tenim del producte exterior és alarmant, i les quarterades abandonades a fora vila, també. Comsumim producte d’aquí, i paguem-lo al preu que es mereix. No siguem miserables.