S’han acabat les eleccions… per ara

S’ha acabat el cicle electoral: sis eleccions en dotze mesos. Un any sencer de programes buits, altes dosis de demagògia i tertulians encesos als mitjans… Però algú pot explicar què ha passat a les urnes? Clar que sí, perquè a pilota passada, tothom s’atreveix a dir-hi la seva, i jo, és clar, no en seré menys.

Abans de tot, partiré d’una primera constatació: la dreta puja. El partit popular de Marga Prohens ha crescut entre 13 i 15 punts percentuals a totes les eleccions, fet que ha suposat que hagi tornat a ser la primera força a les Illes Balears amb uns 113.000 - 180.000 dels vots (35% dels sufragis). A més, el conjunt d’opcions de centredreta i dreta sumen, folgadament, més del 50% dels suports. Mallorca s’ha tenyit de blau, amics. 

Ara bé, la victòria dels populars és del tot parcial. No penseu que hem tornat als anys de Matas i Bauzá. Aquesta és la segona reflexió. Perquè malgrat guanyar les eleccions a 39 de les 50 capitals de província i aconseguir el control d’11 comunitats autònomes, els estrambòtics pactes de govern amb Vox arreu d’Espanya –amb prohibició de còmics en català i censura d’obres de teatre feministes incloses– han aïllat políticament els de Feijóo i han mobilitzat en massa l’esquerra i els sobiranistes. Ja li ho va dir el democratacristià Aitor Esteban, del PNB: “Alberto, tu tractor tiene gripado el motor por usar aceite Vox”. I és que no es pot obviar que els d’Abascal fan poreta, i el PSOE ho sap bé. Per això, Sánchez se sent tan còmode en la confrontació. Per ara, l’estratègia li ha funcionat. 

A les Illes, la dinàmica ha estat la mateixa. Els socialistes no han sofert, en nombre de vots, cap desfeta electoral, malgrat perdre quasi tot el poder institucional. A les generals, el PSOE va pujar quatre punts percentuals i a les autonòmiques i europees va tenir un lleuger retrocés (menys d’un 1% dels vots). A més, per ara, gaudeixen d’un lideratge clar: el de Francina Armengol, encambrada com a tercera autoritat de l’Estat. A la seva esquerra el cantet és un altre. L’espai progressista, verd, feminista i sobiranista representa, a casa nostra, entre 41.000 i 83.000 vots, però està dividit i barallat. MÉS aguanta, però Podem ha perdut més de dos terços dels vots i el seu enfrontament amb Yolanda Díaz dessagna aquest espai. Només la crida a la unitat, amb la constitució a correcuita de la coalició Sumar –amb l’afegitó ecosobiranista– va salvar els mobles al Congrés. Si aquest espai s’enfonsa, Armengol no serà mai presidenta. Prenguem-ne nota.

Els resultats de tot plegat són més aviat desconcertants i em pregunt per què hi ha aquest esgotament del ‘sanxisme’. I aquesta és la tercera reflexió. L’economia espanyola va bé, els treballadors han recuperat poder adquisitiu i la taxa d’atur és històricament baixa. Tot i això, el preu dels lloguers, la inflació i l’euríbor empitjoren la situació financera de les famílies, especialment d’una classe mitjana cada vegada més empobrida. Serà per això que l’esquerra ha perdut suport? Potser, però l’economia no basta per explicar-ho tot. Hem de pensar que el govern de Sánchez ha aprovat unes 50 lleis, algunes de ben polèmiques, com l’amnistia, que han generat un fort rebuig de jutges, xarxes socials, diaris i tele. S’evidencia així el que tothom sap, però ningú no diu: l’oferta mediàtica està controlada per ben pocs, tots casposos, i amb el cap a Madrid. Com, si no, Alvise ha aconseguit tres euroescons? Això ha creat un relat on el ‘Perro’ governa amb comunistes i enemics d’Espanya de manera il·legítima… I allò trist és que molta gent ho compra!

Sigui com sigui, no podem obviar que es respira un canvi de cicle. I aquesta és la quarta reflexió. La gent està cansada i vol noves idees. Cap a on, no ho tenc gens clar. Els bascos i els gallecs miren cap al sobiranisme; els catalans s’han fartat del processisme; i la resta de l’estat vira cap al cunyadisme antifeminista i antiimmigració. El cicle polític iniciat amb el 15-M ha mort. Resti en pau. 

Així, es respira un ambient d’antipolítica, on els problemes s’enquisten i pareix que, governi qui governi, la vida dels ciutadans no millora substancialment. La psicòloga Beatriz Sevilla ho diu clar: “A la societat li (...) cansa la política de BOE (...), a Espanya votem molt anant contra l’altre, no amb el nostre (...). Després igual quan surt l’un o l’altre diem que tots són iguals, però no ho pensam realment, perquè si no, no votaríem”.

On quedarà l’agenda balear en tot aquest circ? No ho sé, però potser serà clau amb vista a les pròximes eleccions al Consolat de la Mar. Perquè, encara que paregui sorprenent n’hi ha uns quants, d’illencs, que votam pensant en aquesta terra. I aquesta és la darrera reflexió: el vodevil dels conservadors a Formentera, el Pla de segregació lingüística, les ocurrències de Vox i les mobilitzacions contra la massificació turística… passaran factura al Govern? Potser. Què li passarà a El Pi? Ja ho veurem. Perquè tothom el dona per mort, però es van quedar a pocs vots d’entrar al Parlament. Si arriben a ser clau per governar, a Prohens se li posarà difícil engirgolar totes les dretes per poder tornar a ser presidenta. The show must go on!