On s’ha de fer l’habitatge públic?
L’habitatge assequible, a més de dibuixar-lo, s’ha de construir, i això té un impacte centenari. A l’Europa de les guerres, l’habitatge públic es va construir sobretot allà on havien caigut les bombes. També a Barcelona, a través del Pla General del 1953, es concretaven plans de reforma interior per reconstruir zones destruïdes per la Guerra Civil. Vist en perspectiva, fa només cinquanta anys que les lleis del sòl i d’ordenació urbana regulen la participació de la col·lectivitat a les plusvàlues generades per l’urbanisme, i per això és difícil trobar parcel·les a l’interior de les ciutats consolidades (barris vells i eixamples) per a la construcció d’habitatge públic. Aquest era fonamentalment el propòsit de l’obligació del 30%, que ara sembla que es flexibilitzarà.
L’urbanisme va ser fonamentalment una competència municipal fins al 1978, quan amb el traspàs de les competències de l’Estat a la Generalitat, es va començar una política territorial interessant per a descentralitzar el país de Barcelona. Es van adquirir sòls a diverses ciutats per a planificar-ne el creixement, i durant vint anys es van construir barris nous a Martorell, Mollet, Sabadell, Terrassa, Tarragona o Vilanova.
El Pacte Nacional per l’Habitatge del 2007 (ja fa 17 anys!) anticipava que hi hauria “440.000 llars susceptibles de ser beneficiàries de la política d’habitatge” en un horitzó de 10 anys, i aquest anava acompanyat d’un “inventari de sòls per a la construcció d’habitatge amb protecció oficial” on bàsicament s’afirmava que la Generalitat disposava de sòl en diferents sectors de Catalunya “que plegats sumen un potencial per construir 113.000 habitatges". "Aproximadament, d’aquests habitatges, 54.000 seran amb protecció oficial, i 59.000 seran de promoció lliure. La previsió és que aquest sòl estigui transformat en la seva totalitat d’aquí a l’any 2016, a fi que la totalitat dels habitatges protegits tinguin la qualificació provisional i els habitatges lliures puguin tenir la llicència d’obres”.
El ritme previst d’edificació no es va complir, i la major part dels sòls continuen estant a disposició i són de propietat pública: són terrenys a l’Escala, Esparreguera, Figueres, Lleida, Montmeló, Sant Boi de Llobregat, la Seu d’Urgell, Solsona, Santa Perpètua, Santa Coloma de Cervelló, Vic, Viladecans o Vilafranca. Seria bo publicar el visor cartogràfic GIS amb la disponibilitat del sòl públic per tal que la ciutadania conegui la ubicació i abast d’aquests sectors. Aquests terrenys es van adquirir amb diners públics, i per tant convé materialitzar-ne els aprofitaments previstos per l’urbanisme.
Aquests sòls que es van adquirir fa anys, haurien de ser els primers a programar-se, ja que fer ciutat vol dir, bàsicament, saber construir sobre les idees dels altres.
El 2007 també es va llançar la iniciativa de les Àrees Residencials Estratègiques, amb capacitat per a allotjar 73.900 habitatges, 40.000 dels quals havien de ser protegits. Això equivalia a programar fins a 1.230 hectàrees de sòl (l’Eixample de Barcelona en fa 750), però la crisi del totxo va congelar la majoria dels sectors, i ara tots els plans s'han de redactar de nou. Algunes d’aquestes Àrees, a més, es van dibuixar sobre terrenys de titularitat pública, per tant, serien aquestes també les més fàcils i convenients de reactivar.
Els urbanistes ens trobem constantment amb el dilema de si té sentit augmentar els límits de la ciutat per ubicar-hi tot aquest habitatge protegit. Després de més de vint anys de professió, tendeixo a pensar que hi ha prou coneixement i sensibilitat a la professió per a fer barris d’una altra manera. Es tracta de trobar la justa mesura i trobar dissenys capaços de conviure amb les xarxes del verd i de l’aigua que envolten les ciutats. Però sí que cal, construir aquests habitatges per a ampliar el parc públic, i la bona manera de fer-ho és en actuacions de no més de 40 o 50 habitatges, de tal manera que un sol municipi no concentri el creixement de blocs d’excessiva alçada i densitat.
No vull acabar l’article sense insistir que, a Barcelona, també cal ampliar el parc públic sobre els solars provinents de la gestió urbanística. Fa anys que l’urbanisme ha inventat un mecanisme pel qual els propietaris de sòl que desenvolupin els drets d’aprofitament que entre tots els hem atorgat n’han de cedir una part perquè s’hi faci habitatge públic. Els antics barris industrials que han passat a ser residencials com el 22@ o la Marina del Prat Vermell han fet carrers nous, escoles, equipaments i han reservat terrenys per a edificar-hi el parc públic de lloguer en processos que han durat dècades. Fa vint anys que els equips d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona han anat aprovant reparcel·lacions i donant llicències perquè el mercat operés amb forts condicionants i amb contribucions econòmiques a la ciutat. Camineu-hi, i veieu els solars públics buits als carrers Doctor Trueta, Àvila, Sancho de Ávila, Marroc, Binèfar... Són forats aparents entre mitgeres, amb solera de sauló o sorra i acostumen a estar tancats. Estan qualificats d’habitatge protegit i pertanyen a la ciutadania, perquè s’han obtingut a canvi de la transformació d’antigues fàbriques en desús cap a oficines o pisos que conviuen a les mateixes illes de cases. Dit d’una altra manera: no s’hi pot fer una altra cosa que habitatge protegit. El sector privat ja ha invertit, han edificat ràpidament i ja hi ha milers de treballadors i residents que s’han instal·lat en oficines i pisos magnífics al Poblenou i a la Marina del Prat Vermell. Per què el sector públic va tan tard? Els solars hi són, els diners també, i la feina tècnica també. A què esperem?
