Portaveu del GOBAquest va ser un dels lemes que encapçalà la primera i, potser, la reivindicació social ecologista més significativa i emblemàtica a Mallorca. Han passat gairebé 40 anys d’aquell 7-7-77, en què s’ocupà l’illa per defensar-la de les intencions de Pamesa d’urbanitzar aquest indret singular de la malmenada costa d’Andratx.
Fruit de l’ocupació de l’illa i de les grans manifestacions que li donaren suport des de Ciutat, el Consell de Mallorca va comprar sa Dragonera el 1987, i el 1995 va ser declarada Parc Natural. Però, potser creient que així ja donaven compliment a la reivindicació de la societat de mantenir-la només per als dragons, només es declarà parc la part terrestre: les illes i els illots de sa Dragonera, es Pantaleu, Mitjana i Calafats. Tot i que el Pla rector d’ús i gestió del parc va grafiar l’any 2001 un entorn de protecció marí, la zona no va ser incorporada al parc i no disposava, per tant, de cap tipus de mesura reguladora. La necessitat de dotar sa Dragonera d’un entorn marí de protecció era evident i, de fet, ja havia estat reivindicada per les entitats conservacionistes des de la creació del parc natural. Així, a la fi, va sorgir el desembre de 2015 (ara fa poc més d’un any) l’anunci de la Conselleria de Medi Ambient d’iniciar la tramitació de la que seria la vuitena reserva marina de les Illes Balears, la reserva del Freu de sa Dragonera.
Certament va ser un anunci ben rebut en principi, tot i que ja en aquell moment es va posar en evidència que els límits de l’àmbit de la reserva marina proposada no coincidien amb els d’altres àmbits de protecció que havien sobrevingut a instàncies d’Europa per l’excepcionalitat de l’entorn (LIC-ZEPA ES0000221 sa Dragonera), la qual cosa ja feia preveure dificultats de coordinació i gestió dels diferents àmbits. A més, des de les entitats que, durant anys, havien reclamat la protecció de l’àmbit marí ja s’advertia que la mesura havia d’anar acompanyada necessàriament de la dotació de recursos suficients per garantir el seguiment científic, la vigilància i el bon funcionament d’aquest i dels altres espais marins protegits.
Arribats a aquest punt, el GOB va llançar la proposta d’ampliació del Parc Natural per incloure-hi la zona marina, que faci coincidir les delimitacions de l’ampliació amb les zones ja protegides, en lloc de la declaració de la reserva marina que implica la creació d’un nou àmbit no coincident. Els motius són clars i evidents: optimitzar la gestió, en termes d’eficàcia i eficiència, i també de coherència ambiental, ja que, a banda de les delimitacions administratives, el gran drama, ja no només de l’espai natural de sa Dragonera sinó de tot el nostre litoral, és la gran dispersió d’instruments de planificació i competències de gestió entre les diferents administracions. En el cas de sa Dragonera, concretament, la part de les aigües exteriors és de competència estatal; la propietat de l’illa, del Consell; i la competència de gestió de les diferents figures de protecció existents i la prevista és de la Conselleria de Medi Ambient.
L’ampliació del parc suposaria una tramitació més llarga, certament, però també més participada i, sobretot, amb més garanties per al futur de l’espai, ja que permetria unificar eines, criteris i recursos per a una gestió més òptima i eficient de l’excepcional riquesa natural i de la biodiversitat de sa Dragonera i del seu entorn marí.
En definitiva, la coherència, l’eficàcia i l’eficiència i la dotació de recursos suficients haurien de ser els únics elements que registren les actuacions dels gestors competents –entès competent com “aquell a qui legalment pertany el dret de decidir, de qui té competència en una matèria”, i no, necessàriament, com a “reconegut apte per a una professió, entès en una matèria, etcètera”– per tal de garantir l’òptima conservació i pervivència d’espais naturals tan valuosos com el de sa Dragonera. Però no només d’aquest –excepcional i emblemàtic– sinó, en general, de tots el nostres espais naturals.