Sa Fortalesa

A la sèrie Lioness –rodada, la primera temporada, almenys el clímax, a Mallorca–, diuen una frase que potser ja no ha de sorprendre ningú: “Hem de guanyar aquesta guerra perquè els nostres fills no hagin d’aprendre ni xinès ni rus”. La guerra que tracten de guanyar les protagonistes és l’antiterrorista, esclar, en una ficció que segueix els passos d’una agència d’espionatge nord-americana que busca infiltrar un personatge femení dins dels grups enemics de la seguretat dels EUA. A la primera temporada, l’objectiu és, òbviament, un xeic àrab, que finança amb petrodòlars el terrorisme islamista, la filla del qual s’ha de casar a Mallorca, contra la seva voluntat, amb un altre capitost. La futura núvia s’ha fet amiga de l’agent nord-americana infiltrada, que no té altra missió que arribar fins al xeic i assassinar-lo, en un altre clar exemple de terrorisme d’estat…

Hi ha molta ficció sobre espies que assassinen els suposats enemics de les nacions “lliures”, des de James Bond fins a aquesta sèrie que citem, i ho hem interioritzat com una cosa ‘normal’; si bé sabem que és ficció, també sabem que en la realitat les decisions sobre què fer amb els suposats enemics de la seguretat nacional no són preses d’una altra manera més garantista o democràtica. A l’època dels drons, hom ‘elimina’ desenes de terroristes, reals o suposats, fent clic a un ordinador, a quilòmetres de distància. La novetat segurament trumpista d’aquesta mena de relats de contraespionatge és que ara se suposa que hi ha un gran aliatge dels enemics d’Occident: els càrtels de la droga d’una banda o de l’altra col·laboren amb l’espionatge rus, que al mateix temps ajuda els xinesos i els seus plans per forjar noves formes d’armament nuclear per a països de l’Orient Mitjà, etc. Tot plegat en un tauler internacional convuls i tan putrefacte com ho era durant la guerra freda, o fins i tot més volàtil i ingovernable davant de les formes d’espionatge massiu –TikTok al servei del govern xinès, possibilitat de punxar qualsevol mòbil del planeta, etc.– que possibiliten saber en tot moment què fa tothom i per on para.

No haver d’aprendre ni xinès ni rus… pot sonar com arrogància cultural, o defensa de la ignorància, però en el fons és constatar que els mapes lingüístics i culturals del món són com són per culpa de qui va ser el vencedor i el vençut a les conteses bèl·liques, de baixa o alta intensitat. Aquest article podria haver estat escrit en alemany si Hitler hagués guanyat la Segona Guerra Mundial; i a Espanya s’hi parlaria més alemany que castellà o òbviament català, que podria haver desaparegut. Estem presenciant vertaderes batalles culturals, damunt de la taula o per sota, amb el contraterrorisme. El renaixement de la dreta populista més desinhibida l’hem d’entendre com un intent de fer perviure determinats estils de vida davant d’un món que canvia, que té el poder de capgirar cada una de les velles certeses. Estils de vida, maneres d’entendre la propietat i la identitat. Aquesta és la guerra que té lloc arreu del planeta. I a Mallorca en tenim el plató.