El Sabadell: això sí que és una jugada mestra

El ministre d’Economia ha declarat que la decisió del Sabadell de tornar la seu social a Catalunya no té res a veure amb l’opa, sinó que és un “procés lògic” conseqüència de la normalització política a la comunitat. Cap analista independent no ho ha vist així, sinó com una maniobra defensiva per assegurar-se un compromís més gran del govern espanyol amb el fracàs de l'operació.

Recordem succintament els fets. El BBVA és el segon banc espanyol, i el Sabadell el quart. El BBVA val en borsa vuit vegades més, i absorbint el Sabadell assoliria una mida similar al primer banc, el Santander. Ho va intentar a les bones durant la pandèmia, en un moment de gran feblesa del banc català, però va fracassar. Ara ho ha provat de nou mitjançant una opa hostil, és a dir, una oferta per adquirir la majoria de les accions sense l’acord de la direcció.

La maniobra és insòlita. El sistema espanyol s’ha concentrat extraordinàriament en els últims anys, però sempre a base d’operacions en què un banc sa ha absorbit un banc (o una caixa d’estalvis) en crisi amb el beneplàcit del govern de torn i del Banc d’Espanya.

No obstant això, les fusions bancàries tenen molt de sentit des del punt de vista privat. Com que els productes que ofereixen són idèntics (un compte corrent, un crèdit, una hipoteca...), la suma planteja pocs problemes i permet molts estalvis: de personal, d’oficines i d’informàtica.

Els directius del Sabadell s’hi estan resistint amb dents i ungles. Per què? Cal suposar que la direcció del BBVA els ha ofert unes condicions favorables al banc fusionat; una altra cosa seria estúpida. Per altra banda, el president del Sabadell, Josep Oliu, té el 0,13% de les accions del banc; pot semblar un paquet modest, però el BBVA ofereix per elles uns 3 milions d’euros més que el que valien el dia abans de llançar l’opa. Ara bé, el Sabadell és un producte dels Oliu pare i fill. El pare, Joan, hi va treballar tota la vida, bona part de la qual com a director general. El fill, Josep, el va succeir el 1991, i des del 1999 n’és el president. En aquest llarg període, la banca ha estat molt important en la ciclotímia catalana. A principis del segle XX, més de la meitat dels bancs espanyols tenien la seu a Catalunya, però abans i després de la Guerra Civil la majoria van ser absorbits per bancs madrilenys o bascos, de manera que només hi van quedar les caixes d’estalvis i el Banc de Sabadell. Després d’innombrables lamentacions sobre la manca de bancs propis, quan va finalitzar la crisi financera de 2008-14, els catalans ens vam quedar estupefactes comprovant que havíem perdut les caixes però que dos dels cinc principals bancs espanyols eren catalans. L’alegria va durar poc, i el 2017 aquests dos bancs traslladaven la seu al País Valencià terroritzats per una retirada de dipòsits que els amenaçava de mort.

No hi ha dubte que per a Josep Oliu el trasllat devia ser una decisió dolorosa. La hipòtesi que l’opa triomfi ha de ser encara més dolorosa. El que ningú semblava esperar és que el trasllat pogués acabar esdevenint una carta a jugar contra l’opa.

Són els accionistes del Sabadell els que han de decidir si accepten les condicions que els ofereix el BBVA. El mercat compta (“descompta”, en la terminologia financera) que l’opa serà un èxit, i per això l’acció val exactament el que ofereix el BBVA. Però l’opa ha de ser autoritzada per la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC). La CNMC és un organisme independent que ha de jutjar si la fusió és perjudicial per a l’interès públic perquè porta a una concentració excessiva del mercat bancari. En aquest cas, pot prohibir-la o pot imposar condicions més o menys estrictes, com per exemple l’obligació de vendre a un tercer una part del negoci. Una dada rellevant és que la CNMC és un organisme independent, però que el govern espanyol acaba de nomenar cinc dels seus deu membres, un dels quals un polític en l’òrbita de Junts per Catalunya.

A Catalunya, l’opinió pública, les organitzacions socials i els partits són contraris a la fusió. En conseqüència, el govern espanyol també ho és. Oliu està jugant bé les seves cartes, i ara acaba de posar sobre la taula un trumfo gros. El retorn del Sabadell –que posa pressió a CaixaBank– suposa la consolidació del relat de la normalització política de Catalunya que defensen Illa, el PSC i el PSOE. Però la seva immediata absorció posaria en relleu la inutilitat d’aquesta normalització pel que fa als interessos de Catalunya.

La jugada d’Oliu podria ser llegida com una mostra de la seva desesperació, però el cert és que, si li surt bé, haurà matat dos pardals d’un tret: haurà salvat el banc i haurà tornat la seu a Catalunya d’una manera tan racional com ho va ser, en el seu dia, el moviment contrari. CaixaBank no ho tindrà tan fàcil per explicar-ho als seus accionistes.