Dins les sabates de Brossa

No he estat mai un brossià entusiasta. Des que vaig llegir, d’adolescent, 'Em va fer Joan Brossa' i el primer volum de 'Poesia rasa', Brossa m’ha semblat sempre un autor curiós i interessant, però d’una modernitat molt datada, filla d’un context sociohistòric i cultural determinat. Sempre m’ha fet la impressió que era més important –per la influència exercida sobre tants autors joves, per l’esperit aventurer i individualista amb què va crear– que autènticament original i genial. Una excepció és la seva poesia visual, d’una netedat expressiva, una contundència i un enginy encara avui sorprenents.

Dit això, vull aclarir tot d’una que la lectura de 'Joan Brossa o el pedestal són les sabates', el llibre de converses que li va fer Jordi Coca a principis dels 70, m’ha suposat una revalorització del personatge i de l’escriptor. Per introduir-se en el món brossià –el coneixement de la tradició i el fervor avantguardista, l’interès entremesclat per la poesia i el teatre i les arts plàstiques, el compromís sociopolític d’home revoltat que no es deixa temptar per dogmes ideològics...–, aquest és un llibre ideal. Coca el va escriure impactat per la descoberta del personatge, quan Brossa vivia gairebé als marges de tot i quan el gruix de la seva obra, abundant, restava encara inèdit. Publicat el 1971, el llibre es va reeditar el 1992, amb l’afegit de dues entrevistes aparegudes a 'Serra d’Or' (una del 82, l’altra del 92). Introbable des de fa anys, ara es reedita de nou, gràcies a Ensiola, i amb un pròleg de l’autor fet per a l’ocasió. Brossa hi parla de tot: de les seves rutines diàries, de 'Dau al Set' (carrega contra Tharrats, elogia Tàpies), de les portes mentals que li obriren Foix i Miró i Cabral de Melo, del teatre de l’absurd (que menysprea), de les hores passades a la Filmoteca mirant cine, de l’interès per la prestidigitació i la màgia, de com escriu, dels pares... El llibre és ple de frases d’una lucidesa precisa i essencial: “El que salva una obra no és la tendència [la moda o l’estètica de què participa], és la personalitat de l’autor”. El mèrit autoral de Coca, no cal insistir-hi, és enorme.