"Les sabates d’en Jaume", Ebre 1938

El poble vell de Corbera
29/07/2023
4 min

“Avui he tornat/ a la serra de Pàndols./ I a la cova he trobat/ les sabates d’en Jaume./ Un forat a les soles/ i una pinta de bales,/ dins d’un plat enfangat/ tres cascots de metralla./ Des de l’any trenta-vuit/ jo no havia tornat/ a la serra de Pàndols./ I a la cova han quedat/ les sabates d’en Jaume”.

El poeta Josep Gual Lloberes i la cantant Teresa Rebull van viure la Guerra Civil en primera persona, ell al front, ella a la rereguarda, i la cançó que –a tempo de marcar el pas com la Marxa de Sacco i Vanzetti i d’himne com el Bella ciao– va sorgir del més endins de tots dos, Paisatge de l’Ebre, va ser una crònica sentimental de la batalla decisiva que va començar a les 0.15 del 25 de juliol de 1938 i no va acabar fins al 16 de novembre, ara en commemorem els 85 anys. Manuel Vázquez Montalbán, antòleg de la Nova Cançó quan amb prou feines tenia biografies, la considerava la millor banda sonora d’aquella contraofensiva que era l’última esperança d’aturar el feixisme i salvar la República i la Catalunya autònoma.

Quan, el juliol del 1988, l’episodi feia cinquanta anys, vaig tenir ocasió d’entrevistar alguns dels protagonistes d’aquelles trinxeres, a vegades separades només per metres, on van deixar la vida més de cent mil soldats republicans i trenta-cinc mil del bàndol franquista, en una duríssima conflagració amb foc intens d’artilleria i bombardeigs aeris fins a “canviar l’orografia”, en paraules de l’historiador Tuñón de Lara. Teresa Ferré, a qui la política no va donar temps de consolidar-se com la millor directora del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE), la va definir clarament com “la nostra Normandia”.

Enrique Líster era el coronel que manava el V Cos d’Exèrcit. El vaig anar a veure a casa seva, a Madrid, i el vaig retratar entre un quadre de Lenin i una foto d’ell amb el Che Guevara, quan ja era general de l’Exèrcit Roig pels serveis a la Segona Guerra Mundial. Home robust, d’idees robustes, de veu robusta, però dos moments emotius. El primer, quan evocava l’heroisme dels soldats de tots dos costats, per la qual cosa volia que les seves cendres fossin escampades sobre Pàndols. El segon, recordant la visita del president Companys al front, en plena conflagració: “Va passar tot un dia amb nosaltres. Li vam oferir un concert de música catalana amb la banda del V Cos d’Exèrcit. Quan va marxar, com que ell havia regalat tot el que portava, jo li vaig regalar una de les meves pistoles. Companys era un home amb un gran contingut polític, a part que em queia extraordinàriament simpàtic”. 

Mossèn Salvador Nonell era el rector de la Gornal quan el vaig entrevistar. Havia fet la guerra amb els requetès del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, del qual després en seria historiador: “Parlàvem en català, resàvem el rosari en català i en català vam guanyar la Laureada de San Fernando”, i, malgrat el risc, rebutjaven el casc per combatre amb la boina roja. “Cada dia cantàvem el Virolai i els soldats de l’altre cantó ens reconeixien”. Al cap dels anys, va ser un dels impulsors d’honorar el valor dels combatents plantant a Vilalba dels Arcs una creu a les posicions franquistes i un monòlit a les de l’Exèrcit Popular.

El meu pare, Joan Batista Bellsolà, que havia participat en la batalla, em va confirmar que Líster havia autoritzat una mena d’objecció de consciència avant la lettre, de permetre que els cristians que ho demanessin fossin alliberats de portar armes i dedicats a intendència i sanitat, que va ser el seu destí. Tot i això, abans de l’última batalla cos a cos va ordenar calar baionetes, ho recordava encara amb la paüra d’enfrontar-se a la defensa pròpia del matar o morir amb aquella arma letal “esmolada com una fulla d’afaitar”. Els últims testimonis que tinc de la batalla de l’Ebre són els seus, detalls de quan els van fer presoners i els van portar al davant del general Moscardó, que els va enviar als camps de concentració, i tota la documentació del camp de Miranda de Ebro i dels batallons de càstig a la Sierra de Granada, recuperada en part d’una carpeta secreta que no em va ensenyar fins poc abans de morir.

Després, he anat sabent coses gràcies a la recerca historiogràfica de la doctora Queralt Solé, que ha fet una gran feina en el capítol tan delicat de les fosses comunes, en alguna de les quals potser un dia, a prop de les sabates d’en Jaume, hi sortiran les despulles del germà del pare que no va tornar, l’oncle que no vaig conèixer i del qual no se’n parlava perquè les parets de la postguerra tenien orelles. Però també “es callava perquè no es gosava fer reviure en els nostres pares, en els nostres avis, el dolor que els produïa la guerra, la misèria, la humiliació, la pèrdua i la derrota”, cito l’article de la directora Esther Vera del diumenge 16 de juliol, que conclou en da capo on arrenca el seu titular: “La memòria sempre torna”.

L’efemèride dels 85 anys de la Batalla de l’Ebre, en aquests temps de feixisme que torna a passejar-se per Europa i pels nostres carrers, té a més a més del seu valor intrínsec l’afegit que també ens hi juguem que no es faci oficial el discurs que la Guerra Civil va ser una baralla de iaios, que va ser tant culpa dels uns com dels altres i que la memòria històrica no mereix ser present als cartipassos polítics.

Vaig escoltar el Paisatge de l’Ebre de Teresa Rebull en un recital a la universitat, als primers setanta del segle passat, quan era l’únic recinte on la podia cantar burlant la censura, ara que també tornen els del llapis vermell de la intolerància. A YouTube es troba la versió que va cantar a l’homenatge que li va organitzar l’abril de 2006 Òmnium Cultural.

stats