Estem davant l’horror de totes les guerres, la petjada deixada per aquells que han precedit la nostra protagonista, de qui accedim als monòlegs. Vides massa curtes per arribar a entendre l’altri, la soledat.
Coneixem una mare que va haver d’aprendre a no fer servir la intuïció. Aquestes decisions de supervivència no acaben en una vida, perduren en les generacions futures. Anys més tard, aquesta mateixa mare “va decidir-se per la malaltia d’Alzheimer” i “el temps va començar a fluir en sentit contrari”.
Tenim al davant la soledat en el sentit més estricte del mot, com només es pot donar a la infantesa. Un patrimoni poc concret pren protagonisme, un dolor intens que pot adoptar totes les formes.
Avantpassats italians que no van viure el moment de felicitat i harmonia col·lectiva fruit de la unificació són també dipositaris d’un patrimoni gens fàcil de gestionar.
Ja des de l’escola d’infants, existeix un sistema pedagògic que ens deixa perplexos:
“Jugava al pati i jeia després de dinar, amb els ulls tancats [...]. La nostra mestra ens feia creure que, si a algú de nosaltres li arribava a tremolar una parpella, ens posaria una creu al costat” (pàg. 91).
La por de “la creu” aïlla, no tothom es trenca del tot per poder conviure amb l’absurd, que és l’única manera d’alliberar-se de “les creus”. Cadascun dels records d’aquesta nina ens obre un abisme i hem d’aturar la lectura perquè sentim un calfred que no podem obviar.
La supervivència s’imposa: “D’un dia per l’altre em vaig convertir en una persona que no coneixia. Una persona que no m’hauria agradat conèixer” (pàg. 93).
Els viatges d’estiu a Milà, el color, la llum, els vestits que atorguen una certa “dignitat” i el retorn a un ambient en el qual ens sembla que tot queda aclaparat per un núvol gris...
L’autora ens duu també a reparar en la mirada dels infants que ningú no estima. Ens diu que no desperten compassió… Per ser estimat cal un atractiu que fatalment s’ha pogut perdre molt aviat i sense tenir consciència de la limitació que en suposa la pèrdua.
Són tantes les reflexions que ens atrapen... Magdalena Tulli (Varsòvia, 1955) ‒d’ascèndencia italiana‒ té una manera de dir diferent i que sorprèn molt gratament.
Una recomanació sense reserves.
FITXA DEL LLIBRE
‘Sabates de taló italià’
Magdalena Tulli
Traducció de Xavier Farré
Raig Verd
162 pàg.
17 euros