La sagrada forma
Després de veure l’última pel·lícula de Juan Antonio Bayona, La societat de la neu, vaig quedar astorat… Aquest any hi ha, entre les bones pel·lícules o les que atrauen l’atenció dels Oscars i dels Globus d’Or i dels crítics, diverses pel·lícules on el genocidi, d’una forma o d’altra, juga un paper més o menys central. L’última pel·lícula de Martin Scorsese, Els assassins de la lluna es basa en una reconstrucció periodística fenomenal de David Grann –ara sortirà per fi en català, el llibre–, i ens explica com un plegat d’homes de negocis i els seus sicaris van encarregar-se de tot un genocidi silenciós, el dels indis Osage, per robar-los les terres embegudes de petroli.
Oppenheimer, de Christopher Nolan, ens conta la vida i aventures del cervell responsable de la bomba atòmica, la que va causar el genocidi a Hiroshima i Nagasaki; sota una aparença d’una brillantor encegadora, Nolan ens posa a davant la vida d’un home que, a més de científicament genial, després va adonar-se de la màquina de mort que havia posat en marxa. Podem pensar que la mateixa egolatria que el va empènyer a armar-la l’obliga després a liderar l’afany de frenar la cursa armamentista de la Guerra Freda. I veig que, a més, una altra pel·lícula de les bones, La zona d’interès, basada en una poc celebrada novel·la de Martin Amis, explora la vida luxosa dels nazis que dirigien Auschwitz: una altra història de genocides.
Maliciosament podríem dir, fins i tot, que ‘La societat de la neu’ també parla de devorar-se els uns als altres, d’una humanitat tan portada a l’extrem que només li queda el canibalisme per sobreviure. Però la lectura cinematogràfica de Bayona és ben diferent, o totalment inversa.
A Enfront del límit, Tzvetan Todorov ens va ensenyar a veure com les històries dels supervivents dels camps de concentració són les més morals que s’hagin explicat mai, que és allà on surt la veritat del que som i del que ens caracteritza com a espècie. La pel·lícula de Bayona és una exhibició cinematogràficament espectacular d’una ‘aventura’ existencial semblant. El que va passar als Andes amb aquell equip de joves que van haver de sobreviure enmig del desert de neu sense menjar durant mesos ens torna a confirmar que Rousseau té més raó que Hobbes, tot i el canibalisme. Perquè en mans de Bayona s’acaba convertint en comunió, en la història d’una comunitat de sants forçats a l’ascetisme. Veiem com van sobreviure ajudant-se, sacrificant-se, donant-se mútuament la vida i la carn: un equip de Crists, un apostolat, com ja avança el sermó de la missa inicial del film. ‘No hi ha amor més gran que donar la vida pels amics’, ens diu el narrador d’aquesta aventura. És una història de terror, sí, però també religiosa, mística i demolidora, que literalment et dona el que promet. Perquè no hi ha res més terrorífic que el sagrat.
Fins i tot diria que la sensació entre horrible i reconfortant que transmet és la de haver deglutit, en extrema necessitat, la carn d’un germà, la Sagrada Forma. És un document humà de primera categoria, a més de cinematogràficament indiscutible. En tornar a apropar-se a aquesta història, en ple 2024, Bayona ens ve a recordar, suposo, que no hi ha societat si no és també ‘de la neu’, és a dir, que si no estem disposats a tot per salvar-nos els uns els altres, no serem dignes d’haver dit que hem estat humans.
