De Saigon a Kabul, un nou joc d’aliances
La desfeta de Saigon i les imatges de la seva evacuació a correcuita el 1975 ens tornaren a la memòria quan vàrem veure una altra vegada el pànic i la por dels milers d’afganesos que volien sortir de Kabul a final del mes d’agost, just ara fa unes setmanes. Seria simplista cercar similituds o comparar les dues evacuacions, poc tenen a veure. Des del punt de vista operatiu i tàctic, la de Kabul, malgrat les improvisacions, va estar planificada amb un temps mínim i materialitzada amb eficàcia. Així i tot, molts dels traumes passats varen revifar.
Els mateixos dies que Kabul era l’epicentre informatiu del món, la vicepresidenta dels Estats Units, Kamala Harris, visitava les autoritats de Hanoi, concretament el 25 d’agost, per tractar d’assumptes d’interès per als dos estats. Res que es pogués parlar per telèfon o per videoconferència, sembla que era prou important com per travessar mig planeta i parlar cara a cara amb les autoritats de Hanoi. Quins temes a tractar duia la senyora Harris a la bossa que eren tan importants? Els comunicats oficials parlaven d’enfortir vincles i aliances entre els EUA i el Vietnam i per oferir mitjans i suport marítim per tal de contrarestar la creixent presència de Beijing a la mar de la Xina Meridional. Hem de suposar que hi havia altres qüestions que no es varen fer públiques. Quines podien ser?
A mesura que la Xina ha anat augmentant el seu pes econòmic i militar, els llaços de cooperació i les relacions de tot tipus entre els dos vells enemics –americans i vietnamites- s’han anat enfortint. Realment, la qüestió de fons és la necessitat mútua tant en l’aspecte polític i econòmic com militar que tenen l’un de l’altre. Aquestes relacions varen començar públicament el 2013 amb la visita ‘històrica’ del president del Vietnam, Truong Tan Sang, a Washington. El gest de bona voluntat va ser retornat el maig del 2016 pel president Obama. Com a mostra del desig de normalització de les relacions, Obama va aixecar tots els embargaments d’armes que els EUA tenien imposats als vietnamites. Sense embuts, Hanoi va expressar públicament el seu interès per reforçar els llaços econòmics amb Tòquio i Canberra i, per descomptat, amb Washington. El 2016 no tan sols varen parlar d’economia, també de millorar la cooperació en matèria de defensa. El 2017 Hanoi va comprar a Washington dos grans vaixells de vigilància marítima tipus Hamilton i enguany ha comprat avions militars d’entrenament T-6 Texan II per tal que els seus pilots -que habitualment empren material rus com el Sukhoi- s’acostumin als sistemes de navegació dels americans, preveient futures compres d’avions. Els qui fa 46 anys eren enemics acèrrims, s’han convertit en aliats estratègics, davant el ‘perill’ xinès. Avui en dia, el Vietnam és un dels mercats més dinàmics del món, amb un fort creixement econòmic que constitueix un magnífic contrapès de Washington a la zona.
Ja fa temps que Saigon es va convertir en Ciutat Ho chi Minh. Vietnamites i xinesos, abans aliats en la lluita contra els americans, es varen començar a barallar el 1979 per un tros de frontera compartida i també per les disputades illes Paracel, ocupades militarment per Beijing i reclamades per Hanoi. Dic disputades per la seva posició geoestratègica dins la mar de la Xina Meridional i per les bosses de petroli que hi ha en el seu fons marí. Amb el pas dels anys, Hanoi ja no mira Beijing, les seves veïnes de Vientiane i Phnom Penh, sí. Hanoi, juntament amb Jakarta, s’està convertint en l’aliat estratègic de Washington a la zona.
Possiblement la vicepresidenta Kamala Harris va anar a Hanoi per tranquil·litzar i per donar explicacions sobre la nova estratègia d’aliances que ha acabat conformant el pacte de defensa -conegut com a AUKUS- entre els anglesos, els australians i els americans que tant ha fet enfadar París. Els propers mesos també veurem material militar americà que serà desembarcat als ports de Le Mon o Han Gay. Res a veure l’administració Trump amb la de Joe Biden, molt segura de si mateixa i amb les idees clares de cap a on vol anar.
Amb la perspectiva de la història podem dir que, amb la desfeta de Saigon, Occident va començar a perdre la ideologia del bé i del mal. Ara la pregunta és: què haurem perdut amb Kabul?
Pere Perelló és escriptor
