Salaris de merda

EscriptorSegons dades fetes públiques per l’Agència Tributària, tres de cada deu treballadors de les Balears cobren salaris que no superen els 736 euros al mes. A continuació ve la franja més nombrosa, la dels que com a molt arriben a duplicar aquesta xifra, sense arribar en cap cas als 1.500 euros. En total, més de la meitat de la població activa de Balears fa feina per menys de 1.500 euros al mes. A això s’hi ha d’afegir la famosa estacionalitat del sector serveis, on s’ocupa també la majoria d’aquesta població, que vol dir que molts d’aquests treballadors passaran dos o tres mesos a l’atur. I encara una altra dada especialment greu: una bretxa salarial per la qual, a Balears, les dones cobren de mitjana 3.358 euros menys a l’any que els homes. Que aquesta bretxa sigui encara més gran al conjunt de l’estat espanyol, on arriba als 5.000 euros a l’any, no és cap consol. Encara no he escoltat ni llegit un sol argument que justifiqui que una dona cobri menys que un home. Els que ho defensen adduint que elles poden quedar embarassades haurien de preguntar-se com es va produir el seu propi naixement. Si les dones deixassin de tenir fills, és possible que el sistema tingués algun problema.

Són xifres que dibuixen un panorama trist, de present però sobretot de futur. Els salaris baixos volen dir mà d’obra gens qualificada, i la mà d’obra gens qualificada implica una major desigualtat social. Tornem a recordar que, segons l’informe Càritas i la fundació Fodessa, 243.000 persones es troben en risc d’exclusió social a Balears, és a dir: un 21,5% del conjunt de la població. Per altra banda, l’expressió ‘sector serveis’ significa fer feina servint turistes, que és allò que s’espera de la classe treballadora en aquestes illes. Una classe treballadora que, amb l’excusa de la crisi, s’ha vist durant els darrers deu o dotze anys empobrida en els seus ingressos, però també (o sobretot) en el seu horitzó d’expectatives. L’ascensor social està aturat al pis de baix: s’ha acabat això de les famílies obreres que, gràcies al seu esforç, aconseguien donar estudis superiors als seus fills.

Hem d’afegir encara que, gràcies també al turisme, el preu de l’habitatge i de la cistella de la compra es troben aquí entre els més cars d’Espanya. Tot sumat du a la configuració d’una massa social que es veu obligada a trampejar dins l’economia submergida, en qualsevol de les seves modalitats, per tirar el carro endavant. És evident que una persona que cobra entre 700 i 1.000 euros al mes, que ha de pagar lloguer, s’ha de vestir i ha de menjar, i que passa una quarta part del seu temps suposadament productiu a l’atur té pocs al·licients a la vida. I que una societat formada per una base de persones que han de viure en aquestes condicions està condemnada a l’endarreriment. La llei del mínim esforç, la supervivència per la patilla, l’embrutiment proporcionat pels espectacles de la televisió i de les xarxes, la proliferació de sales de joc, les xifres de consum d’alcohol i drogues, o les de violacions i altres formes de violència de gènere, són fenòmens que tenen molt a veure amb aquesta situació.

No es tracta només d’apujar els salaris i de regular els mercats, una necessitat evident. Es tracta de pensar en una societat que vagi cap al seu millorament o cap a la seva descomposició. Descomposició vol dir no ser un país, sinó un munt de gent que viu en un lloc sense res que li doni cohesió, més enllà del fet que hi ha uns pocs que manen pagant uns salaris de merda (i encara bravegen que “donen de menjar” als treballadors, com si fossin porcs) i després una gran majoria que calla i consent. Encara hi som a temps de decidir què volem ser.