Sales i Coromines mostren les cartes
De vegades hi ha epistolaris que es deixen llegir com si fossin novel·les, reculls de cartes que, en passar de ser llegits en clau d’intimitat a ser llegits com documents públics, històrics, testimonials d’aquesta intimitat, aconsegueixen transmetre part de les relacions que tenien darrere. I generen nova vida, nous debats. El volum amb què més he tingut aquesta sensació són les Cartes completes (1960-1983) entre Mercè Rodoreda i Joan Sales, a cura de Montserrat Casals, un interessantíssim contrarrelat de la literatura catalana en la segona meitat del segle XX, i també m’ha passat, per motius ben diferents, amb Les passions ocultes. Correspondència i vida, l’epistolari complet (1957-1976) entre Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel, a cura de Rosa Cabré, que pot ser llegit com una reescriptura contemporània del mite de Pigmalió, o bé com les cartes que un Villalonga encisat adreça a un jove Porcel que comença i que es deixa estimar.
La lectura del volum Cartes (1946-1983). A la recerca del català usual entre Joan Coromines i Joan Sales, que acaba de recuperar el Club Editor amb una edició a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas, m’ha generat la mateixa sensació. D’entrada cal dir que el llibre és un document històric interessantíssim, i que recull l’apropament entre l’escriptor i editor i el lingüista (quins dos gegants!) des de l’exili fins a la Transició, i els projectes, disputes i discussions que compartiren. Hi ha el retorn de Sales de Mèxic a una Catalunya dominada pel franquisme, i hi ha els anys de docència de Coromines a la Universitat de Chicago. Hi ha la represa i l’esperança que la cultura i la llengua, amb l’ofensiva adequada, poden revifar. Hi ha la fundació, per part de Sales i Xavier Benguerel, del Club dels Novel·listes, i la curiosa col·laboració de Sales i la seva esposa, Núria Folch, a l’Onomasticon Cataloniae, obra magna de Coromines juntament amb el Diccionari etimològic. Però si hi ha un aspecte que vertebra tot aquest volum de cartes és la voluntat d’entesa i de cooperació entre dos catalans militants, dos homes que estimen el seu país i la seva llengua per damunt de totes les coses, i la discussió que mantenen, des d’aquest amor, sobre la normativització de la llengua (d’aquí ve el títol). D’una banda, hi ha Sales, defensor de l’ús d’un català més popular i menys noucentista en l’àmbit quotidià i en la novel·la realista; de l’altra, un Coromines disposat a escoltar i a cedir en molts aspectes, però que continua marcant amb bolígraf vermell i moltes exclamacions algunes de les propostes que Sales li planteja. El que comparteixen les dues veus és la voluntat d’adaptar el català al moment històric que està vivint, facilitar-ne la supervivència i que continuï sent una llengua de cultura i alhora apta per al carrer. Llegint-los, hi haurà qui pensarà que quaranta anys després no ens hem mogut gaire d’on eren; jo vull pensar que, si hi som, és també gràcies a ells i a la seva passió desfermada, generosa, insistent, per la nostra llengua.
