J. D. Salinger

Després que em parlessin una vegada i una altra de J. D. Salinger i de la seva única novel·la, “El guardián entre el centeno”, em vaig decidir a buscar-la i a llegir-la. M’havien dit que estava traduïda al català, però no la trobava. Finalment, amb el títol de “L’ingenu seductor”, la vaig adquirir en una llibreria de Ciutat i me la vaig emportar a casa com si fos una joia. Efectivament, era una joia. La traducció, per a mi una mica esmussada, era de Xavier Benguerel. Quina lectura! Quina emoció! Quin plaer espiritual, literari i intel·lectual!

Aquests foren els sentiments de lector a autor. Perquè de seguida tot em portava a ell, a l’autor, a Jerome David Salinger. Tot un personatge. Tot un enigma, i tot un panorama mediàtic mundial a l’entorn d’ell. J. D. Salinger, després d’haver publicat “El vigilant en el camp de sègol”, que és com s’ha conegut en català, de manera popular, aquesta novel·la singularíssima, es va recloure en ell mateix, isolat en algun indret de privadesa i d’intimitat. Aquest fet li donava una aura que l’únic que feia era augmentar l’interès públic, tant per l’autor com per la seva obra.

A poc a poc, aniríem sabent què era el que havia passat i passava. Ben mirat, Salinger només volia estar sol i tranquil. Salinger era un solitari que intentava preservar en tot moment la seva intimitat. Només va voler-la fer pública escrivint ficció i, de manera molt destacada en “El vigilant en el camp de sègol”.

Aquesta degué ser la causa perquè escrivís la seva història en primer persona, encara que a través d’un personatge quimèric. Em va cridar l’atenció que fos així, perquè jo, en el meu cas, com a autor teatral, però també com a novel·lista –només cal comprovar-ho en la meva novel·la “El cavall”– ja ho havia fet abans de llegir Salinger, i sempre ho he continuat fent. Però no per cap altre motiu que el de la intuïció creativa i la comoditat laboral. No he permès mai que la literatura suposés per a mi un esforç: ni a l’hora de llegir ni, sobretot, a l’hora d’escriure. Em va sobtar que aquesta conducta, millor dit, aquesta activitat intel·lectual i la seva transformació en realitat literària, fos coneguda com la del “narrador intradiegètic”. Un concepte més que s’incorporava als meus humils coneixements com a analista del fet artístic. Em vaig alegrar: Salinger i jo érem, doncs, com tants d’altres, narradors intradiegètics.

El que no vaig entendre va ser el títol de la novel·la de Salinger. Per què “El vigilant en el camp de sègol” o “El guardián entre el centeno”, o, més encara, l’original “The Catcher in the Rye”? Hi havia d’haver una explicació, una resposta. Quan la vaig trobar, vaig veure que tot encaixava. “The Catcher in the Rye”, aquest títol estrany, està inspirat en un poema de Robert Burns, escrit el 1782, conegut en el seu moment com “Coming trhough the rye”. És cert que a la mateixa novel·la, el protagonista, Holden Caulfield, intenta dir-li a la seva germana, Phoebe, el perquè de la seva singular conducta: allò de ser el guardià dels nens que juguen perquè no s’estimbin pel pendent i prenguin mal. Bé, jo ho celebro, no només pel missatge humanitari, sinó per la tasca literària i transcendent de la narració.

S’ha dit i escrit molt sobre Salinger aquests últims anys. I no només sobre la seva trajectòria d’escriptor rar i de culte, sinó sobre la seva persona, també rara, i sobre el seu comportament i sobre la seva volguda soledat i misantropia. Salinger era un home fet per a ell mateix. S’ha dit que no volia tenir amics, ni volia tenir família, ni volia tenir vida social. S’ha dit que era un home amargat que volia amargar la vida dels altres, que no tenia sentit de l’humor i que sempre romania emprenyat. Tanmateix, aquest xerratòrum no sempre ha dut la veritat. Hi ha hagut comentaris molt enfrontats que porten al dubte. Jo només puc donar testimoni de la seva exquisidesa poètica i no sobre la seva bondat humana. Però, així i tot, m’he volgut involucrar una mica en la seva vida personal, cosa molt pròpia de tots els lectors que sentim admiració per determinades obres i pels seus autors.

No fa molts anys que es va publicar en castellà una biografia coral de Salinger que semblava que era la definitiva. És molt completa. Hi ha anècdotes i fets de Salinger que sorprenen, tant en un sentit com en un altre. Són molts els que col·laboraren a construir aquest relat memorialístic. Més que res, però, em sembla una etopeia per entretenir els badocs com jo. Encara que jo sóc mal de conformar. Què he fet? He tornat a la magnífica autobiografia de la seva filla, Margaret A. Salinger. Parla gairebé exclusivament del pare. Va ser escrita i publicada fa ja dues dècades. És en aquest llibre que he cregut trobar la veritat del personatge més verídic de Jerome David Salinger.

Penso que Margaret A. Salinger és sincera quan es refereix al seu pare i a la seva família. M’alegra comprovar que la pròpia filla, amb el seu testimoni escrit, fa justícia a la trajectòria vital de Jerome David Salinger, tant a nivell creatiu com a nivell personal. En molts passatges d’aquestes memòries queda ben patent l’amor que el pare li va professar i el temps que li va dedicar. J. D. Salinger no és el monstre que alguns crítics i estudiosos ens han volgut fer creure.

És molt d’agrair que en aquest llibre, filial i encomiàstic, se’ns informi de la seva joventut i dels seus inicis com a escriptor, quan intentava defugir els seus orígens jueus amagant el segon dels seus dos noms, David, i firmava com a Jerome Salinger, fins que va optar per usar les dues inicials: J. D. Salinger. També ens cal agrair que s’hi incloguin un bon grapat de fotografies familiars, on el pare i la mare, la filla i el seu germà, els avis i alguna tia, apareixen tots junts en harmonia al llarg de diverses èpoques de les seves vides en contacte.

Ara mateix tinc davant una fotografia familiar entranyable. És el dia de la graduació de Margaret, l’any 1982. Tots quatre junts: la mare, el seu germà, ella i el pare, Jerome David Salinger. Tots somrients. Tots alegres. L’esperit adolescent, ingenu, familiar i indulgent de l’autor de “The Catcher in the Rye” hi és ben present.

Gràcies, Margaret.