Salomó i Frankenstein a la ciutat de Maó

Maó té moltes particularitats associades a la intervenció humana. Entre aquestes, dues no em deixen de sorprendre. D’una banda, l’himne (no sé si oficial o oficiós) de la ciutat, amb una lletra divertidíssima que és un exponent immillorable de provincianisme entendridor. Una altra és la de referir-se oficialment a la ciutat amb un aberrant Maó-Mahón. La normalització del nom d’aquesta ciutat és una qüestió que s’arrossega des del darrer quart del segle passat, quan la majoria de pobles feren oficial el nom en català. La solució bífida actual, entre salomònica i frankensteiniana, pretén, infructuosament, situar-se entre els partidaris de les variades maneres d’escriure el nom de la ciutat: els qui no volen renunciar a la forma castellana (l’aformatjat Mahón); els qui volen la forma pròpia que proposa l’acadèmia, recollida per la llei i que l’ús ha consolidat (Maó), i els qui volen Mahó, amb una arcaica 'h' intercalada que, inútilment, intentava evitar la pronúncia 'mó', pròpia dels naturals. Encara sort que no hi ha defensors declarats del Mavó dels mallorquins. Cap dels equips municipals que hi han governat no ha gosat rubricar la forma normalitzada i normativitzada (Maó). I com a resultat d’això, hi ha la recurrència del tema, que aquests dies ha tornat.

L’oficialitat d’una forma no implica que quan s’escriu en una altra llengua no es pugui usar el nom d’una ciutat en la forma que tradicionalment ha adoptat en aquesta llengua. Així, per exemple, en textos en català és normal usar les formes Lleó, Cadis, Londres, Nova York, Brussel·les, Moscou, Atenes, Tòquio..., perquè són noms que han agafat naturalitat d’ús en català (ja sigui per freqüència d’ús, perquè s’han traslladat a l’alfabet llatí uns noms representats en altres formes d’escriptura...). Això, però, no afecta el nom oficial d’aquestes ciutats.

L’anomalia en català és que es va obligar que tota la toponímia oficial fos en castellà. Fins i tot en els casos en què no existia en la tradició castellana (com no en tenen en català, per exemple, Valladolid, Torrejón de Ardoz, Porto, Ciudad Real, Liverpool o Los Angeles). És normal que en textos en castellà es faci referència a indrets dels territoris catalans amb el topònim castellà, si en la tradició castellana existeix i evitant els que són exclusivament fruit de la imposició política. El problema més delicat és que s’utilitzi el castellà per a usos que corresponen al català, com a llengua pròpia d’aquests territoris. I el fet d’imposar el nom en castellà com a oficial, n’és un. O crear absurds com Maó-Mahón.

Després de les dictadures, molts dels efectes continuen reproduint-se encara que les causes desapareguin, i això també es produeix en casos de minorització lingüística. Una mostra ben evident és el d’aquesta gent que pronuncia a la castellana els llinatges catalans, fins i tot els seus.

Un cas exemplificador és el de La Filadora, l’establiment de teixits. Fundada el 1918 va passar les dictadures del segle XX sense traduir el nom al castellà. És probable que ningú no caigués que en castellà hauria de ser La Hilandera (o La Hiladora). Però pel pes de la norma que obligava que el nom dels establiments i les marques comercials havien de ser en castellà, la gent tendia –i tendeix– a anomenar-la pronunciada com si fos castellana (sense neutralitzar les 'a', àtones totes). Una base semblant servia per al recurs de posar un nom en català que coincidís en escriptura amb el castellà (per exemple, l’Obra Cultural Balear, La Industrial...).

Les dictadures solen dur aparellades l’obsessió d’uniformitzar lingüísticament tots els àmbits de la vida social. També era un objectiu mussolinià. A la darrera novel·la, La città e la casa (1984), Natàlia Ginzburg fa referència a una cadena d’establiments real, Standa, i la traductora, Meritxell Cucurella-Jorba (Club Editor, 2017), aclareix que, fundada el 1931, el nom era Magazzini Standard, però Mussolini el va fer canviar el 1938 perquè standard no era italià. Els propietaris, per no perdre tot el camí fet, decidiren convertir-lo en Standa, i per justificar-ho el desplegaren amb enginy com a acrònim de Società Tutti Articoli Nazionali Dell'Abbigliamento. El dictador també va imposar el doblatge de pel·lícules, que és un sistema per assegurar el control dels diàlegs de pel·lícules estrangeres. I com que Franco s’emmirallava en els homòlegs alemany i italià (l’hora oficial, la salutació feixista, la SEAT a imitació de la FIAT, el doblatge obligat, la migració interna...), també va fer això de prohibir l’ús d’altres llengües diferents del castellà en les denominacions oficials. I els efectes, en la toponímia i en el comerç (i en tants altres àmbits), continuen a pesar que les causes legals s’han eliminat (o potser no?).

Joan Melià és investigador col·laborador de la UIB