El salt mortal d'Emmanuel Macron
Tot i que l’extrema dreta ha guanyat posicions a molts països en les recents eleccions europees, és a França on la seva victòria aclaparadora ha provocat conseqüències immediates en la política nacional, ja que el mateix vespre de diumenge Macron va anunciar la dissolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria d’eleccions legislatives.
El triomf de Reagrupament Nacional (RN), el partit de Marine Le Pen, era una catàstrofe anunciada per les enquestes. Respon a la llarga marxa de Le Pen per “moderar” el partit heretat del seu pare, sobretot en les formes, i en alguns aspectes de fons; el sexisme obert (tot i que, com la dreta espanyola, RN es manifesta contrari a la “ideologia de gènere”, sigui el que sigui el que entenen per això), l’antisemitisme i l’antieuropeisme s’han guardat a l’armari. També va ser un regal per a RN l’èxit, ben relatiu, d’Éric Zemmour, que s’ha constituït en la dreta de la dreta radical; automàticament, la posició de RN ja no és a l’extrem ideològic sinó que s’ha convertit, a ulls de molts dels seus votants –i, pel que sembla, d'una part d'Els Republicans–, en una dreta tradicional.
I qui són aquests votants? Més enllà dels feus tradicionals de Le Pen, al sud del país i a les zones rurals, RN ha guanyat a tots els departaments francesos menys a París (on sempre dominen els socialistes) i el que aquí en diem l’àrea metropolitana, on és l’esquerra liderada per Mélenchon, La França Insubmisa, la que arriba primer, però seguida per RN. L’èxit de RN rau en la desafecció als partits tradicionals: el socialista, faltat de lideratge, però sobretot de projecte que el distingeixi d’altres programes de centre liberal, com Renaixement, el partit de Macron, i la desfeta d'Els Republicans, la dreta liberal tradicional, esquinçada pels escàndols de corrupció i les lluites internes.
Un altre factor que s’ha de tenir molt en compte és l’habilitat de Jordan Bardella, el futur primer ministre si RN guanya les properes eleccions, per fer una campanya d’influencer, basada en el món digital i en missatges breus i contundents que aquest univers afavoreix. Aquesta nova manera de fer propaganda política –que tant èxit ha tingut als Estats Units– ha captat la generació tiktoker, que veu Bardella com un dels seus. Tanmateix, mitjans tradicionals, especialment cadenes de televisió i diaris del grup Bolloré, han contribuït decisivament a normalitzar RN entre un electorat de més edat que votava la dreta republicana.
Per la seva banda, en convocar eleccions Macron ha fet una acrobàcia digna de Pedro Sánchez (els diaris francesos parlen d’“aposta del tot o res”, de “joc perillós”, de “salt al buit”...). De Gaulle ho va fer després de la revolta de Maig del 68 i va obtenir majoria absoluta, però a Chirac li va sortir malament el 1997 quan va intentar repetir la jugada. La decisió del president de la República actual (diuen que presa sense consultar-ho amb ningú i avisant només la seva “guàrdia de cos” –el primer ministre i tres més, tots homes– poc abans de l’anunci oficial) ha deixat el seu camp força descol·locat. No hi ha un consens sobre quin pla (alguns diuen que “maquiavèl·lic”) té Macron, si no és el de provocar una reacció i també salvar-se ell mateix, ja que sigui quin sigui el resultat seguirà sent president de la República fins al 2027 (o fins que la seva posició sigui insostenible).
L’anunci de Macron és agredolç per a Marine Le Pen: tot i els seus somriures de satisfacció i les declaracions assegurant que “estan preparats per governar” (en el darrer debat que va fer amb Macron, per a les eleccions presidencials, ella va quedar en ridícul quan no va saber què contestar respecte a qüestions fonamentals, bàsicament econòmiques), estan inquiets pel fet que serà una campanya molt curta i perquè temen que la jugada de Macron els pot anar en contra.
Finalment, l’únic de bo que pot sortir d’aquesta decisió és la unió de l’esquerra: ja es va intentar amb NUPES (una coalició quimèrica que reunia els insubmisos, els socialistes, els ecologistes i els comunistes) el 2022, però el fràgil acord es va trencar arran de l’atac de Hamàs el 7 d’octubre i la reacció bèl·lica d’Israel. Les declaracions antiisraelianes gens subtils de Jean-Luc Mélenchon de vegades sembla que freguin l’antisemitisme, i al país d’Europa que té més habitants d’origen jueu això resta i no suma. Però per una vegada l’esquerra ha reaccionat ràpidament i ha reviscolat el mític Front Popular, creat als anys trenta per frenar l’avenç del feixisme, i al qual es deuen força conquestes socials que encara són vigents. Però més enllà de la joventut parisenca, que ha acollit amb manifestacions nocturnes i clams de joia aquesta unió, ¿podrà el Front Popular convèncer prou votants per obtenir una representació decisiva en la propera composició de l’Assemblea Nacional? ¿O bé els resultats afavoriran un Parlament polaritzat i incapaç de prendre cap decisió? Ho sabrem el 7 de juliol.
