Salut i anèmia lingüística

Més que d’uns gestos en favor de la implantació de la llengua quítxua, al Perú es parla d’una llarga onada que n’anuncia de més profundes i amples. Ara pens en l’alegria amb què José María Arguedas hauria viscut aquest renaixement i/o aquesta reparació, ell que va escriure en les dues llengües oficials del seu país. Més que una realitat viva, l’oficialitat del quítxua al Perú fins ara ha estat una d’aquestes frases perdudes en un text constitucional, com aquí ho és tota una sèrie de drets elementals –habitatge, etc. La literatura constitucional de la majoria de països guanyaria molt just de passar-hi un aspirador per treure’n la pols. L’ús del quítxua durant dos minuts en una aparició recent del primer ministre Guido Bellido al Congrés va alçar una tempesta d’arena que va privar el país de visibilitat. Però va ser un instant, per donar testimoni dels furors refractaris a la cultura estesos arreu del continent.

El quítxua és la gran empresa cultural i nacional d’una part del Perú, conscient que l’estat s’hi ha d’implicar per ser l’estat de tots els peruans. Aquesta idea és la font energètica dels millennials, i, curiosament, s’ha desenvolupat en part pel reconeixement de la necessitat d’entendre i parlar la llengua en els àmbits de la salut (El País, 1 de setembre). Una part del personal sanitari ha constatat aquesta necessitat per a la millora del servei –a final dels seixanta Frantz Fanon veia en el desconeixement de l’àrab per part de metges francesos una eina d’extorsió colonial– a Algèria.

Aquí, la consciència de la llengua com a necessitat per exercir-hi els treballs de la salut podríem dir que no és exemplar. Entrau en un centre dependent de la Conselleria de Salut i tindreu la impressió que, per arribar-hi, primer heu hagut de sortir de Mallorca i moure-us en un país incomplet, mutilat (si el centre en qüestió és a Eivissa, pensareu que Franco no es morirà mai). Fa dies, s’ha tingut notícia d’una expressió clara de l’estat de coses. I és que el 40% de les denúncies afecten Salut, que se’n surt dient, més o menys, que no n’hi ha tant per tant i que vigilen el compliment de la norma. Quins vigilants deuen ser, aquests, que no veuen allò que veu absolutament tothom que llegeix una nota, un cartell o un avís en un centre de la seva conselleria?

Agustina Vilaret carrega contra l'IB-Salut per "minoritzar" les discriminacions lingüístiques