Salut, Marcel!
Hi ha autors que transcendeixen l’espai i el temps que els ha tocat viure, autors les obres dels quals continuen essent tema de conversa en els cenacles literaris segles després d’haver aparegut i molt més enllà de les coordenades geogràfiques en què s’han bastit; alguns diran que això és el que els torna universals, jo només gosaré dir que aquests són, amb honroses excepcions de l’ara i l’aquí, els que m’interessen més. Marcel Proust, des de la cultura catalana i en el 150è aniversari del seu naixement, és un d’ells.
Nascut a París l’any 1871 i mort també allà l’any 1922, deixant encara alguns volums d’obra pòstuma, Proust és l’autor de diversos títols més aviat breus, com Els plaers i els dies o Contra Sainte-Beuve, però és conegut sobretot per haver edificat una de les més admirades i envejades catedrals de la literatura occidental del segle XX: la sèrie literària o el llibre de llibres A la recerca dels temps perdut. Escrita entre l’any 1908 i el 1922 i publicada en set volums entre el 1913 i el 1927, la de la Recerca és una història de creixement i de gelosia, la textualització de les fílies i fòbies d’un narrador que, en un punt determinat de la novel·la, Proust s’aventura a anomenar, posem per cas… Marcel. I probablement és, juntament amb les produccions d’autors com Virginia Woolf, Dostoievski o Anna Akhmàtova, una de les obres més influents en la literatura catalana recent.
Per començar, no podem obviar el cas de la Recerca com un autèntic exemple de traduccions continuades i succeïdes en el temps: set són els traductors que fins ara han traspassat al català les frases subordinades i plenes de meandres, asmàtiques i amarades de neurosi, d’aquest observador dels Swann i dels Guermantes. Des de les traduccions parcials de Miquel Llor i Jaume Bofill i Ferro, als anys vint i trenta respectivament, fins a les de Joan Casas, als vuitanta, i de Carles Llorach, més recent, l’any 2012. Passant, és clar, per les traduccions completes o en vies de ser-ho de Jaume Vidal Alcover, que encara desperta passions i fòbies víctimes del centralisme dialectal, de Josep Maria Pinto, amb Viena Edicions, i de Valèria Gaillard, amb Proa, aquestes dues darreres encara actives.
Proust està vivíssim en català com hi està, també, en la literatura catalana: ho certifiquen no només volums com el recent Un diàleg imaginari, de Lluís Maria Todó, publicat aquesta primavera, o l’exhaustiu recull Proust a Catalunya, a cura de Xavier Pla, sinó també obres com les novel·les de Mercè Rodoreda, que el venerava quasi com a un déu, les de Miquel Àngel Riera, que se’n declarava ferm admirador, o la producció narrativa de Todó mateix.
De principis de segle XX a principis del XXI i de França als Països Catalans, l’obra mastodòntica i delicadíssima de Proust continua fent via. És discutida, celebrada, resposta i homenatjada per autors de pelatge diversíssim i valuós. I aquest és un gest, un regal perfecte, per a un autor que escrivia per a transcendir. Per molts anys i salut, Marcel!
