La salut mental dels joves en temps de covid

Rafael Argullol diu que la història comença quan l'humà surt de l'aigua, es desplaça a quatre potes, després a dues. Veu quelcom que anomena horitzó, i comença a preguntar-se si hi ha alguna cosa més enllà. I així descobreix que més enllà hi ha la mort i inventa immediatament la immortalitat.

L’adolescència és l’etapa de la vida en què es comença a tenir notícia fefaent d’aquest horitzó i es comença a establir un diàleg subtil i inquietant entre la vida i la mort no exempt d’algunes fantasies d’immortalitat. El temps de l’adolescent passa a ser especialment el present. Aprofitar el temps és un imperatiu categòric. 

Sabem que el temps de l’adolescent i del jove no és igual que el de l’adult. Una nova vida brota i desplaça els dics de la infància buscant trobar uns nous límits. La mort també hi diu la seva, comença a inquietar de debò. És una possibilitat real, tan real com que se la poden provocar ells mateixos.

Durant el confinament, molts han sentit que se‘ls escapava el temps o que els altres –el món adult especialment– els negaven la possibilitat d’aprofitar-lo. 

Tenir un grup d’iguals, preservar la intimitat de la mirada dels pares i conèixer el món extern, explorar-lo, intentar prendre-li la mida per conèixer-se a un mateix, és imprescindible per al bon desenvolupament de l'adolescent. 

Perdre l’horitzó fa que molts joves vulguin, conscientment o inconscientment, morir, desaparèixer o simplement deixar de patir (de fet, molts suïcidis consumats en aquestes edats primerenques el que buscaven era deixar de patir i no pas, pròpiament, morir). 

Dos cops al mes imparteixo un seminari de supervisió de casos per a professionals de diversos centres de salut mental infantojuvenil de la xarxa de salut pública. Hi participen psicòlegs, psiquiatres, treballadors socials, infermers i educadors que treballen atenent casos de nens i joves amb problemes de salut mental. Hi constatem el que diuen les xifres dels estudis que han anat sortint els darrers dies. Han augmentat els casos de depressions, trastorns alimentaris i intents autolítics en la població adolescent i jove.

Acabo de llegir un llibre extraordinari d’una autora holandesa, Eva Meijer, que parla sobre la depressió: Los límites de mi lenguaje. Meditaciones sobre la depresión, editat per Katz Editores. "Durant la depressió que va començar als meus catorze anys –hi diu–, em sentia cada vegada més perduda. La malaltia corroïa els meus pensaments. Així que vaig acudir al centre de salut mental, on una dona amable em deixava parlar durant tres quarts d’hora sobre els meus problemes, cada quinze dies, sense que jo tingués ni la més petita idea de cap on conduïa allò, i sense que em sentís ni una miqueta millor. No crec que ella sabés o entengués com ho estava passant de malament, i les converses em feien sentir més sola". 

En una altra part parla també del seu trastorn alimentari i afirma que perdre pes pot ser al principi una elecció conscient, però en alguna part del camí, si ja has baixat prou, de cop l’equilibri canvia i la pèrdua de pes et controla a tu. "La depressió s’apodera dels teus pensaments i tenyeix el que t’envolta, però conté una certa veritat existencial (la vida és a vegades insuportable). El trastorn alimentari, en canvi, em dictava coses que jo sabia que no eren certes, però havia de seguir-les igualment. Jo sabia molt bé que estava prima, molt prima, massa prima, cada vegada més prima, i tot i així no estava prou prima. Sabia molt bé que m’estava sotmetent a una mort lenta que no era en absolut necessària, i tot i així era necessària". 

Aquest mateix efecte paradoxal del trastorn alimentari, tan ben descrit en aquestes línies, el generen també les autolesions. No són necessàries, i tot i així són necessàries i cada cop amb més freqüència. Com qualsevol addicció important. 

Aquest augment de les depressions, dels trastorns alimentaris i de les autolesions crec que ens està parlant d’un patiment profund que el confinament ha provocat i que no trobava més vies d’expressió que la descàrrega cap endins. En acabar-se el confinament, hem vist una altra reacció d’alguns altres joves: la descàrrega cap enfora, l’atac a l’exterior.

Abordem aquest patiment intentant no estigmatitzar més els joves. Per fer-ho crec que és importantíssim escoltar-los, aprendre a parlar amb ells. No només pensar per ells i parlar d’ells. I donem suport als professionals de la salut mental que saben atendre els adolescents i joves, cosa no gens fàcil, com demostra la mala experiència d'Eva Meijer.