Salut mental: se’ns acaba el temps
Aquest dimarts és el Dia Mundial de la Salut Mental i per aquest motiu és oportú i convenient fer novament un examen de la situació en què ens trobem, en aquest àmbit, al nostre país. En què hem avançat i què ens queda per fer en aquest terreny? El 2030 marca la data límit del compromís adquirit per l’estat espanyol per actualitzar i posar en ple funcionament els mandats de l’OMS respecte a les garanties de procediments assistencials que siguin lliures de coerció o violència, de plena participació de la persona atesa en les mesures que es prenguin respecte a la seva salut i de la també plena participació dels representants dels afectats en la planificació de prioritats i dels dispositius propis de la nostra Xarxa de Salut Mental.
En quin moment estem? A Catalunya aquesta tardor, i fruit del treball fet pel Pacte Nacional de Salut Mental, el Govern haurà d’abordar què és el que considera prioritari per assolir els objectius OMS. Recordem que continua havent-hi una inacció mundial respecte als obstacles que produeixen els arcaics sistemes d’atenció a la salut mental, sotmesos a la inèrcia acumulada pel gran predomini del model biomèdic en detriment d’altres enfocaments psicosocials.
Es tracta de qüestions no alienes i sí de candent actualitat. No oblidem que encara continuen realitzant-se als centres assistencials contencions mecàniques, electroxocs amb consentiments informats signats sota pressions o que continua havent-hi centres de llarga estada (d’anys) amb habitacions on dormen quatre adults, cel·les d’aïllament per a joves i adolescents, trasllats policials de pacients, sense oblidar que no es respecta l’idioma de la persona atesa –entre les mesures més denunciades.
De cara a aquesta propera presa de decisions, esperem i desitgem que el Govern entomi amb valentia i fermesa els canvis necessaris i que ell i tots els agents socials tinguin present la conclusió 86 del Relator Especial de Nacions Unides de 2020, on, entre altres recomanacions, demana als estats que:
1. Promoguin la salut mental augmentant el suport financer a programes sostenibles i transversals que redueixin la pobresa i les desigualtats, la discriminació per tots els motius i la violència en tots els entorns, de manera que s’abordin eficaçment els principals determinants de la salut mental, sempre des dels sistemes públics de Salut.
2. Estableixin fermament els drets humans i la justícia social com a valors fonamentals en qualsevol intervenció en salut mental (no privació de llibertat, no mètodes coercitius...).
3. Inverteixin en investigacions per a una millor salut mental basades en els drets dels pacients, incloent-hi les accions preventives pertinents.
4. Inverteixin en serveis de salut mental que tinguin en compte les necessitats dels infants i adolescents centrats en la família i basats en la comunitat tot evitant els incentius financers o d’altre tipus que fomenten l’internament en institucions, l’exclusió social i l’ús excessiu de psicòtrops. Una adequada intervenció en edats primerenques constitueix un dels principals factors preventius i de protecció.
5. Promoguin les iniciatives assistencials basades en els drets, apostant per la diversitat de models o orientacions clíniques amb dècades d’eficàcia verificada. A tall d’exemple, i d’entre altres, citem el Diàleg Obert, Portes Obertes, Medicació Consensuada... tal com indica el principi de bones pràctiques del Consell d’Europa.
S’imposa una radical modernització en la formació i la investigació mèdiques, en les quals cal integrar els drets humans, posant l’accent en la necessitat d’eliminar la coacció, la medicalització excessiva, la institucionalització i totes les formes de discriminació contra totes les persones amb problemes de salut mental.
Entenem que, segons les declaracions del Relator Especial de Nacions Unides 2020, i a fi d’evitar un simple maquillatge, només amb un canvi radical de mentalitat, cultura i criteris de priorització podrem assolir uns nivells de qualitat assistencials adequats als compromisos adquirits amb la comunitat internacional.
