Salut mental i telèfon mòbil
A propòsit de la salut mental dels adolescents, ¿com volem que sàpiguen controlar la quantitat de temps que dediquen al mòbil si els adults hi estem enganxats? Però si no el deixem ni per mirar la televisió! I com volem que tinguin converses o es baixin aplicacions o visitin pàgines que els facin ben lliures, desvetllats i feliços, si els adults amb prou feines sabem sortir del fangar digital que conviu a un clic dels continguts de qualitat?
Qualsevol pare o mare que hagi conviscut amb un adolescent amb mòbil confirmarà que els provoca canvis d’humor sobtats i aparentment inexplicables que, en realitat, tenen a veure amb la resposta negativa que reben les seves publicacions o les respostes positives que reben les publicacions de les seves amistats. I que els especialitzen en el paper de receptors de notícies, imatges i comentaris del cantó fosc del comportament humà, que els convida a concloure que el món és un desastre i que no hi ha futur.
En aquest sentit, el mòbil és la baula de la cadena que ve a continuació de la que va significar la televisió en el fenomen que Neil Postman va definir com la desaparició de la infància. Les xarxes són la versió corregida i augmentada del que va ser la televisió: tot el que viu i sap un adult arriba a les vides dels nens i dels joves sense aprenentatge previ, sense context i amb molta dificultat dels pares per fer de guies.
Si, a sobre, l’assetjament presencial d’alguns companys d’escola continua via mòbil al sortir de classe, el mòbil té components de bomba de rellotgeria a la butxaca dels adolescents, en un moment de canvi de la percepció d’ells mateixos, de la seva realitat i de les primeres expectatives de futur del que serà la seva vida.
