Salvador Illa: una tasca ingent i delicada

El 8 d’agost ha estat un dia important, significatiu per a Catalunya. El que és realment transcendent, rellevant i important va succeir al Parlament de Catalunya. Es va materialitzar un canvi de rasant necessari i inajornable. Una presidència socialista que, amb la majoria proporcionada per altres grups d’esquerra i independentistes tips de l’engany del Procés, es disposa a superar la confrontació, divisió i utopia paranoide dels darrers dotze anys. El més destacable és que la majoria no canvia de bàndol, no tracta de substituir un sector del tauler per un altre, sinó justament de superar bandositats i fer la política pràctica que ha demandat la ciutadania catalana. També vol generar un nou marc de convivència, ponts i no trinxeres, un cert sentit de transversalitat i de país. Això és el que representa la presidència de Salvador Illa. Al Parlament es va imposar la concòrdia integradora, la Catalunya un sol poble, enfront de la divisió excloent i sectària. A fora del Parlament no hi havia cap grandesa, més aviat una patètica expressió d’irrellevància, malgrat que els mitjans públics de comunicació –també els concertats– s’entestin a focalitzar l’anecdòtic per damunt del fet substancial. Fer mirar el dit del savi, en lloc de la lluna, que és el que assenyala. A fora, representació d’una farsa que, de passada, va passar per damunt del prestigi dels Mossos i, també, va inhabilitar Junts moralment i políticament.

La feina del nou president és ingent i, alhora, molt delicada. Sembla la persona adequada per fer-ho. Cal, abans que res, recuperar la capacitat d’acció política d’unes institucions catalanes que han tingut molt anquilosat el seu sentit pràctic. Cal recuperar els serveis públics i dotar el sistema sanitari de més mitjans humans i de millors condicions, a la vegada que cal assumir una molt necessària transformació del sistema públic d’educació que a més de faltat de recursos ha estat en mans de fracassades orientacions pedagògiques. Caldrà empènyer un procés de reindustrialització centrat en activitats tecnològiques, coneixement i més valor afegit, tot propulsant un creixement que no passi per una contraproduent i hegemònica indústria turística. Haurà d’afrontar de manera profunda el que, probablement, és el problema més gran que té el país: el de l’habitatge. Combatre la pobresa i evitar els fenòmens d’exclusió. Caldrà gestionar el fenomen migratori i evitar-ne l’ús xenòfob i pervers. Cal dibuixar, si se’m permet, un nou “projecte nacional” fonamentat en els serveis públics i el benestar de tots, que superi la deixadesa i pretensions forassenyades.

Però Salvador Illa, més enllà de les nombroses polítiques sectorials, haurà d’entomar qüestions complexes que afecten el model de governança autonòmic d’Espanya. No és només anar cap a un nou sistema de finançament que no tothom entén, sinó iniciar el debat perquè l’Estat vagi del model autonòmic cap a un federalisme asimètric. Costarà tenir aliats aquí i allà perquè això sigui possible. Caldrà tota la tenacitat del nou president, i més, per fer-ho possible, però sembla l’única manera de superar, transcendir, un debat territorial, l'actual, que es fa des de mirades molt curtes i amb massa temptació per a la confrontació. I cal construir un nou context polític en què, en primer lloc, es restitueixi el prestigi d'unes institucions força degradades i, alhora, es creï un nou clima polític en què la discrepància es dirimeixi i es resolgui des del respecte i amb diàleg. Rebaixar les pulsions per tal de poder restituir la cohesió en la societat civil i en les organitzacions polítiques. No és poca cosa.

Les condicions polítiques en les quals haurà d’operar el nou president faciliten en part el seu lideratge i acció, però la feblesa dels rivals i socis polítics resulten també un perill. Poden faltar interlocutors vàlids. Junts no sembla estar decidida a exercir d’oposició creïble. No només cal un pas al costat de Puigdemont. Esquerra entrarà en un període de debat intern conflictiu i que l’afeblirà. Cal no descartar ruptures. Els Comuns, després dels migrats resultats, també iniciaran un temps de replantejaments i canvis de lideratge. Tot això reforça la direcció del president i del PSC, ja que, a més, no pot rebre cap moció de censura. Durant un temps, l’única oposició real, no l’estrafolària, la farà el Partit Popular. També amb ells caldrà explorar vies de diàleg, una oportunitat si es vol construir la Catalunya de tots. Reptes difícils, temps d’esperança.